La nebulosa del cranc

 

La nebulosa del cranc. Éric Chévillard. Extinció Edicions, 2020
Traducció de Ferran Ràfols Gesa 

Un paio curiós, aquest, en Crab; una identitat que sembla disoldre's quan es pensa i solidificar-se quan s'ignora; que desapareix quan es mira i es materialitza quan es desatén; un paio que sap qui és, però que no es reconeix quan es mira al mirall. Una identitat fugissera, dirien alguns; una no identitat ferma, afirmaria ell mateix.

Malgrat aquesta in-definició, en Crab ha près una decissió: optarà per la follia en la seva relació amb l'entorn, sense plantejar-se cap opció concreta en la relació amb si mateix ―una relació, sovint, impossible―.

«En Crab envejava la bestiesa de les bèsties, la seva vida estrictament orgànica ―sense l'horror dels òrgans― i sensual ―sense la por dels sentits―, exempta de preocupacions, aspirava a la follia encaboriada, somiatruites, del pop més flonjo, del llangardaix més pla, de l'eruga més lenta. La bogeria que el ronda és maníaca i no li ofereix cap confort; és perepunyetes, verificadora, meticulosa, un frenesí d'ordre i simetria, i no pas un parc immens on vagar sense rumb, desmanegat, amb l'ull perdut i la mà ballarina, un infern geomètric fred i polit com el cor de l'hivern, dirigit per un col·legi d'al·lergòlegs, amb en Crab al bell mig, vestit de vint-i-un botó, i una porta que es tanca sense fer fressa».

Ai, si no fós per aquesta llengua de cera, que l'obliga a anar amb compte amb la dieta perquè no se li fongui i a no poder parar de parlar si no vol que se li petrifiqui!

Si la personalidad d'en Crab és peculiar ―per a la resta del món amb qui es relacionaria, si fos el cas―, no ho és menys el seu món, subtil com un corrent d'aire, privat com el borró acumulat a la butxaca del darrera dels pantalons ―la que hi ha la cartera, no, l'altra, la que ningú sap per què serveix―; un món que envesteix frontalment i amb la ficció dominant dels que creuen que la realitat i la veritat estan en el mateix bàndol.

Amic de l'enumeració i antagonista de la generalització, en Crab sap que només es pot aprendre allò que es comprèn, que només es por comprendre allò que es coneix, i que només es pot conèixer allò que es pot aprendre.

«En Crab es proposa dibuixar les orenetes, una per una, totes. Qui se n'encarregarà, si no? La dificultat rau ―en el nombre, sí, però això és només qüestió de paciència, i de perseverança no n'hi falta― sobretot a no dibuixar dos cops la mateixa oreneta. Afortunadament, en Crab té una memòria excel·lent. I és molt atent, també. Quan una oreneta es mor, en Crab crema el dibuix que la representava: un document vell, esdevingut inútil».

Planificador incansable, en Crab no es deixa vèncer per les dificultats ni es desanima per l'enormitat dels reptes: la possibilitat de reeixir del projecte més enrevessat és directament proporcional a l'encoratjament amb que s'entoma el desafiament, i en Crab és un entusiasta dels reptes, tant si es tracta de redissenyar éssers vius amb estructures corporals manifestament raonables com d'aconseguir instruments musicals més adaptats a les seves competències personals i als seus inabarcables coneixements en el difícil art d'Euterpe, que no consisteixen en la pràctica executòria de la composició i dels obsolets instruments tradicionals, sino en la possessió d'una oïda privilegiada capaç de distingir d'entre els milions de varietats del silenci.

«De seguida endevina, per la textura concreta d'un determinat silenci o pel cristall únic de l'altre, i sense equivocar-se mai, qui o què serà el que finalment el trenqui. A partir del pes, la densitat, la profunditat o l'espessor de cada silenci, en funció de l'extensió o la naturalesa del terreny que cobreix, en Crab calcula amb gran precisió la durada que tindrà, amb errors de menys d'un segon, un talent que li serveix per fugir dels sorolls un segon abans de que s'esclatin i refugiar-se en algun altre lloc».

A en Crab li agradaria encarregar-se del gran projecte d'il·lustrar els seus congèneres per aconseguir un món més instruït i, per tant, més just, igualitari i solidari, encara que per assolir-lo calgués dur a terme modificacions anatòmiques, morfològiques o psicològiques de gran abast. Una tasca inassumible? No gens, tractant-se d'en Crab, i en tot cas només una de les missions que el destí li ha encarregat, malgrat les seves minses capacitats, asignades al constant amillorament de la vida al planeta, fermament convençut que l'insubornable futur reconeixerà les seves brillants aportacions als camps més diversos de l'antropologia.

El més greu, de totes maneres, és que la ininterrompuda dedicació al bé de la humanitat del futur amb prou feines li deixa lloc per fer atenció a la seva ubèrrima vida interior, l'inesgotable dipòsit de la seva exuberant creativitat, la inacabable font d'on brolla, fecunda, la seva inextingible imaginació ad maiore Dei gloriam; un col·lapse que, a vegades, el fa dubtar de la seva pròpia existència.

«I, per exemple, en Crab no guarda cap record del seu naixement. Actualment, només el testimoni de la seva mare li permet afirmar que realment va néixer, que forma part d'aquest món i és ben viu. Ara, se n'ha de fiar? La seva mare l'ha enganyat sovint, després. No li ve d'una mentida. En Crab se la vol creure, però no li faria res tenir-ne alguna prova més concreta».

En realitat, és un miracle que en Crab hagi reeixit si es té en compte la infantesa tan difícil que va patir, amb una mare delinqüent reclosa a la presó, amb la manca absoluta d'amor maternal i havent nascut entre reixes... La sort que absorbeix aquesta desgràcia ―com també d'altres― és que en Crab no recorda res de tot allò; una amnèsia que li estalvia el trauma del naixement, de les primeres passes i dels primers controls dels esfínters; i de l'escola, no recorda res de l'escola ni es reconeix en les fotos d'aquella època.

Amb una vida tan consagrada com la que porta en Crab, o t'organitzes una mica ―ara toca no fer res, ara toca avorrir-se, ara toca badar, etcètera― o el transcurs del dia és un caos indesxifrable ―badant quan tova avorrir-se, avorrint-se quan toca no fer res, no fent res quan toca badar, etcètera― que pot arribar a manllevar el sentit de la vida de l'individu més equànime. Per aquesta raó, en Crab porta una imprescindible agenda on anota, minuciosament, els quefers diaris per poder mantenir invariables els seus hàbits i aprofitar el temps de manera fructífera.

«A còpia de forjar-se costums, un per cada segon del dia, des de l'aurora fins a la negra nit, en Crab finalment va aconseguir dominar el temps. Ara es repeteix de manera incansable, es reprodueix. Camina sobre les seves petjades, mateix número de sabates i mateix pas, mateix recorregut, encadena gestos mil·limètrics com un artesà quan fa la feina, sigui quina sigui, tan maquinal com el sol de la Xina, l'exactitut encarnada, amb el peu a les vies i el cap en òrbita, i tant és així que el cel conserva el rastre lluminós dels seus cabells».

Una de les ocupacions més absorbents ―a part de les feines quotidianes perfectament detallades a l'agenda, de l'escolta atenta de la darrera cinta del seu cosí i de les improvitzacions que sempre ataquen per sorpresa― d'en Crab és l'escriptura; quan sent la invitació de la inspiració, deixa tot el que està fent ―encara que comporti violar la planificación― i es posa a escriure, sigui l'hora que sigui i estigui en el lloc que estigui, d'una manera febril i arravatada, com una mística de l'Edat Mitjana; i si la seva ingent producció no ha arribat al gran públic ni ha estat mereixedora dels més importantsb guardons literaris ni del fervor religiós de milions de seguidors ha estat perquè, fruit d'un perfeccionisme extrem, el procés de correcció acaba invariablement amb la destrucció de tot el que ha escrit.

De fet, el que li importa a Crab de l'escriptura no és la seva materialització en pàgines plenes de lletres ―aquesta seria una conseqüència col·lateral inevitable del procés― sino la idea d'escriptura, el procediment mitjançant el qual la immaterialitat del pensament es concreta en successions de signes enregistrats en un suport físic; el resultat d'aquest procés és irrellevant, i per aquesta raó en Crab destrueix ―tatxa tot el que ha escrit, línia per línia: el que volia demostrar ja ho ha estat― minuciosament qualsevol manifestació de la seva creativitat literària. 

«En Crab fuig en tots els sentits. Guilla endavant. S'eclipsa per darrere. S'esquitlla cap a l'exterior. Declina les ofertes. Fuig d'estudi. Mareja la perdiu. Passa. S'absenta un moment. S'acomiada. Canvia de vorera. Busca refugi. Serra la branca on seu per fer-se un taüt de taulons ben ferms».

Si l'escriptura és una de les ocupacions preferides d'en Crab ―juntament amb les que figuren a l'agenda― és perquè és una activitat que cal fer en solitari ―encara que, de tant en tant, pugui disfrutar d'espectadors, com aquella bonica veïna de taula, a la biblioteca pública, que va quedar meravellada en veure les evolucions d'un poeta en plena acció―; i és que en Crab acostuma a tenir problemes en la relació amb els seus congèneres sempre que ha emprès alguna activitat que requereix interacció amb d'altres éssers humans ―no així amb els animalons, siguin pardals o cocodrils―, ha fracassat estrepitosament, algunes vegades amb perill de la pròpia vida. 

No és gens estrany, doncs, que fixi la seva residència permanent en un immens desert que ha heretat i en el que no pot posar-hi mai els peus, en el que construeix una no-casa amb entrada, sortida i finestres ―la resta són luxes superflus― en la que no s'intal·larà mai i que esdevindrà, inqüestionablement, el seu refugi contra la maldat i la mesquinesa humanes.

«En Crab és l'últim savi, el seu cos sense desitjos no té cap més projecte que envellir, envellir sense treva i fins al final. Però la nit cega s'equivoca d'època. O, més exactament, no participa del progrés general del món. La maldat dels homes no l'ajuda ni la perjudica, la nit és intocable. Només el dia queda afectat per les seves decisions. Però la nit les ignora, negligeix els canvis que hi ha hagut des dels orígens, i notablement l'evolució intel·lectual d'en Crab. Res no ha canviat res, per a ella. En Crab ho constata en despertar-se. El dit rosat de l'aurora se li alça entre les cuixes. Té gana. Quina joventut, és esgotador».

Capítol a part mereix la relació d'en Crab amb les dones; és que no hi ha manera de que les pugui entendre ―i amb prou feines amb el recurs a un traductor―; ni tan sols quan no parlen aconsegueix entendre-les, li és impossible comprendre el seu llenguatge no verbal ―vés, quin oxímoron―, i, en aquests desassossegants casos, l'intèrpret pot aportar-hi ben poc.

Degut a aquest problema, en Crab ha decidit compartir la vida amb una dona absent; cada dia que passa està més satisfet de la seva decisió, vista l'harmonia que els envolta i la intensitat amb que viuen la relació, i amb qui ha format una família inexistent amb uns adorables fills extraviats.

Si alguna cosa no suporta en Crab és la incompetència dels seus congèneres, els que el persegueixen sense cap raó, que el detenen sense motiu, que l'engarjolen sense acusació, que el martiritzen i l'escometen pel sol fet de viure una vida independent i de plantejar desafiants propostes, desinteressadament, destinades al progrés de la ciència, a la prosperitat de la tècnica i a la perfecció de la humanitat ―ocupat en acomplir amb les tasquesa de la seva agenda― sense molestar ningú. El veritable repte és la convivència.

No és gens estrany, doncs, que en Crab, que veu alterada constantment la seva tranquil·litat ―i la pau de la llar que li procura la seva família inexistent― pel continu assetjament a que és sotmès, visqui una existència nòmada que li impedeix assentar-se definitivament enlloc ―ni tan sols a la seva no-casa del desert de propietat on no pot posar els peus―.

 «Cenyim-nos al fets. El que ens distingeix de la resta d'animals no és tant el nostre gust per la carn vermella i les amanides verdes (pensem ni que sigui de passada en els tigres i els cargols), ni tampoc el nostre zel desvergonyit, la fidelitat que mostrem als poderosos o la valentia, molt visible quan ens hem de barallar amb un nan malat i empassar-nos-el, sinó més aviat les catedrals gòtiques, per exemple, que expressen bé el nucli de la nostra originalitat, la tendència a complicar-ho tot, a fer-nos els perepunyetes fins i tot amb les pedres, que molt probablement és el tret que explica el nostre prestigi sense parió entre les poblacions terrestres».

Quina gran pèrdua pel món en general i per a l'espècie humana en particular, la mort d'en Crab! Quins laments i quins plors va provocar a la gent que no el coneixia de res, quin pesar als que no havien sentit a parlar mai d'ell, quins gemecs als que ni s'imaginaven la seva existència!

Quin espectacle!

Otros recursos relativos al autor en este blog:

Notas de Lectura de Caer

Notas de Lectura de Zarza-Rosa

Notas de Lectura de L'autofictif ultraconfidentiel. Journal 2007-2017