Armance

 

Armance. Stendhal. Adesiara Editorial, 2021
Traducció de Lídia Anoll

Armance (Armance, 1827), que fou una de les primeres novel·les publicades en vida de l'autor, no és una de les significades, i menys davant les gegantines obres majors com El roig i el negre i La Cartoixa de Parma, però sí que pot considerar-se, fins a cert punt, una obra estilísticament programática en relació al conjunt de la producció de Stendhal: en ple Romanticisme literari, aconsegueix fondre un tema manllevat d'aquesta tradició amb un tractament que apunta clarament al realisme; aquesta distinció podría confirmar la sospita de que el Romanticisme novel·lístic fou un fenòmen eminentment germànic, mentre que a la resta del món va quedar circumscrit, en general, a la poesia. En tot cas, és possible rastrejar en els temes cert caràcter romàntic, però la forma dominant en la novel·la francesa de la primera meitat del segle XIX, exclosa l'aportació monstruosa de Victor Hugo, sembla ser el realisme.

Stendhal especula amb l'atribució de l'autoria de la novel·la; en un breu prefaci que és tota una declaració d'intencions, es revela com a corrector d'una novel·la escrita per un autor desconegut i els personatges de la qual són persones reals amagades sota noms falsos en una narració plenament verídica. De fet, el subtítol del llibre, o unes quantes estones d'un saló de París el 1827, una expressió plenament balzaquinana uns quants anys abans de les primeres novel·les de La Comedia humana, aniria en aquesta direcció.

«Trobareu en l'estil d'aquesta novel·la una certa ingenuitat en la parla, que no he gosat canviar. No hi ha res més enutjós per a mi que l'èmfasi germànic i romàntic. L'autor deia: "Una recerca massa acurada de girs nobles produeix, finalment, respecte i aridesa; fan llegir amb plaer una pàgina, però aquest preciosisme encantador fa tancar el llibre al final del capítol, i el que volem és que el lector llegeixi una pila de capítols. Deixeu-me, doncs, la meva senzillesa rústega o burgesa"».

Octave, fill del marquès de Malivert, és un jove atractiu i té marcat un futur brillant però es deixa arrossegar per la melanconia i el tedi, provocant la inquietut de la seva mare, que l'adora amb desmesura i que es preocupa per ell buscant-li distraccions i relacions amb les seves amistats; ni tan sols la perspectiva d'una millora considerable de la seva situació econòmica aconsegueix reeixir.

El primer retrat de l'Octave, la caracterització que Stendhal vol que el lector reconegui, s'acosta força al clixé de l'heroi romàntic. Gairebé tot el seu atractiu deriva de la seva desgràcia, i és precisament la seva misantropia la que actua com a pol d'atracció per a certes menes d'esperit.

«―Tinc moments de frustració i de furor que no són pas de bogeria ―li deia una tarda―, però que em faran passar per boig entre la gent tal com em succeïa a l'escola politècnica. És una desgràcia com una altra, però el que supera el meu coratge és el temor de trobar-me de cop i volta amb un motiu de remordiment etern».

Aquest canvi de condició, que provoca canvis en la consideració de les relacions d'Octave, no sembla afectar, però, a Armance, una cosina d'origen rus amadrinada per la marquesa, no massa afavorida ni física ni econòmicament; aquesta circumstància porta aparellada una espècie de complicitat que modifica notablement la relació que havien mantingut fins llavors.

L'Armance, caracteritzada conscientment com a contrapunt d'Octave, sembla personificar uns de les condicions romàntics més universals: la redempció.

«L'unica percepció real que hauria pogut donar a les seves enemigues l'expressió de la fisonomia de l'Armance era una mirada especial que tenia de vegades quan menys hi pensava. Aquella mirada fixa i profunda era la de l'atenció extrema; no tenia res, vertaderament, que pogués molestar la més severa de les delicadeses; no s'hi veia ni coqueteria ni audàcia, però no es pot negar que no fos singular i, per aquesta raó, fora de lloc en una noia. Les incondicionals de la senyora de Bonnivet, quan estaven segures que ella se les mirava, imitaven de vegades aquella mirada parlant de l'Armance entre elles; però aquelles ànimes vulgars no hi posaven allò que elles eran incapaces de veure-hi. "És així ―els sigué un dia la senyora de Malivert, molesta per la seva dolenteria― com dos àngels exiliats entre els homes, i obligats a amagar-se sota formes mortals, es mirarien entre ells per reconèixer-se"».

Els caràcters respectius donen lloc a una atracció a contracor entre ambdós joves: convençuts de que el destí acabarà ajuntant-los malgrat les seves diferències, prenen una actitut en sentit contrari, exagerant els defectes propis que provoquen més rebuig en l'altre i procedint, mitjançant aquesta maximització, a l'enfrontament que haurà de superar tots els obstacles abans de que es dugui a terme la consolidació de la relació, amb independència del caràcter d'aquesta, com qui vol exhaurir tot el menyspreu abans de fer l'aposta definitiva.

Però el que semblava una presa de posició compartida revela ben aviat una esquerda irreparable: quan Octave preten aturar el joc, Armance no ho té tan clar, la seva posició no era impostada i els retrets que acumula contra Octave provenen d'una convicció íntima; aquest convenciment provoca una decepció profunda en l'ànim d'Octave, que se n'adona el verí que amagava la notícia del canvi de la seva situació financera que, a diferència del seu entorn social, Armance no valora de forma positiva; tot plegat, encarat a una reconciliació que ell no sap si interpretar com un retorn a la situació anterior a la notícia o com el cessament total de qualsevol esperança de cara al futur. El malentès que ha de sostenir tota la trama està servit: Armance estima Octave però, al no saber interpretar la seva conducta, cau en un estat de melanconia irreversible; Octave, per la seva part, el que no sap interpretar són els seus propis sentiments, i aquesta carència l'impedeix, alhora, adonar-se'n del conflicte que pateix Armance.

Tot i que es troba a faltar la severitat amb que, uns quants anys després, el narrador de Balzac tractarà als personatges que no desperten la seva simpatia, el tracte que dispensa el narrador de Stendhal als protagonistes de Armance no és gens neutre: és cert que, d'alguna manera, abandona als dos protagonistes al seu destí fatal, inevitable, al que els condueixen una actitud nefasta i una conducta irracional, però no els perdona la incapacitat d'enfrontar-se a un entorn que els condiciona les seves reaccions i, sobretot, la seva actitud. Potser el narrador d'Stendhal no és tan crític ni tan directe com el de Balzac, però el grau de censura, recolzat amb mesurades i efectives intervencions i interpel·lacions directes a lector, és igualment explícit.

L'estructura de l'obra no està exempta d'aquest mateix moviment pendular al que estan subjectes els protagonistes: resumint, parteix d'una situació inicial en equilibri inestable fins que apareixen certs successos que amenacen aquest equilibri però poden permetre una situació més justa; aquesta circumstància provoca el trencament del procés cap a aquest nou equilibri quan un conjunt de fets inesperats canvien la relació de forces; després, s'esdevé un nou equilibri ajustat a les expectatives dels implicats, però és tan inestable que desemboca en un final tràgic, preparat des de l'inici de la segona meitat de la novel·la, amb la intervenció d'un deus ex machina que malmet la congruència i la verosimilitut de tota l'obra però que actua com a participant inevitable.