Una família

 

Una família. Toni Sala. L'Altra Editorial, 2021

"Memoir is a chance to tell the unthinkable". Richard Ford

Una família és la primera incursió declarada ―els que hem seguit la seva obra al llarg del temps des d'aquella Entomologia hem pogut endevinar trets autobiogràfics en la pràctica totalitat de les seves novel·les; de fet, fins i tot alguns relats d'aquell recull, ens confessa l'autor, tenen un component autobiogràfic― de Toni Sala en un gènere difús i sovint malentès que, si exceptuem el presumptuós terme d'autobiografia, no té ni tan sols una paraula definitòria, a diferència de l'anglès, per exemple, o del francès, del que pren el nom. Una família seria, doncs, unes memòries, en el sentit anglosaxó del terme, en les que Sala busca els seus antecedents vitals  examinant la relació que va mantenir amb els seus avantpassats més propers, escrites en tres capítols i un colofó, cadascun personalitzat en un d'ells: el pare, l'avi, la mare i l'àvia.

De fet, hi ha més protagonistes a Una família: l'època històrica, els inicis de la colonització turística de la Costa Brava; els amics de l'adolescència i, en clar contrast, un gènere desconegut fins llavors, les estrangeres, que donaria per a un tractat per sí sol ―al meu poble, fins i tot vam encunyar una paraula pels que perseguien estrangeres: el catrà―. Un altre element que atravessa tot el text de forma transversal, de la mateixa manera que ho faria una tia-àvia conca i maniàtica, solterona i devota que, malgrat la seva intranscendència, també forma part de la vida i de l'educació sentimental d'en Sala, i també, com el pare, l'avi o la mare, s'ha extingit: el paisatge de l'Ardenya i les Gavarres, la Vall d'Aro, els alzinars, les pedres, les rieres, la platja i el mar, les pinedes i els conreus, els monuments megalítics, els animals domèstics i els salvatges, el sotabosc perfumat. I potser dos Toni Sala ―tres, si hi afegim els que escriu―: l'adolescent que desperta a la vida i l'adult que s'ha de fer càrrec de la mort dels pares ―fins i tot aquest podria desdoblar-se i encetar un desplegament autorial infinit: en Sala de vint, quan mor el pare, i en Sala de quaranta, pare ell mateix, quan mor la mare―. 

De les múltiples lectures que poden fer-se d'Una família, m'han interessat principalment la que té a veure amb la pròpia formulació autobiogràfica i la que examina les relacions de poder, de dominació i, en contrapunt, de rebel·lia que s'estableixen en l'organigrama familiar; tot i que Sala és deu anys més jove que jo, als seixanta els anys passaven molt més lentament que a hores d'ara, jo també vaig criar-me en un municipi pioner en qüestions turístiques ―i molt més malmès, en l'actualitat, que Sant Feliu de Guíxols―, i comparteixo amb l'autor algunes de les experiències familiars que relata, que no cal detallar, pero que han mediatitzat de forma notable i conceptual la meva lectura. Aquestes Notes que vaig penjant al blog no són gairebé mai ni una crítica ni una ressenya, sinó un recull desordenat i sovint irrastrejable d'idees provocades per la lectura d'un llibre; en aquesta ocasió, el caràcter de lectura personal és encara més accentuat.

A tothom, en especial els que hem perdut el pare massa joves, ens arriba el moment de passar comptes ―com si, després de trenta o quaranta anys de la seva mort, i com si aquest període temps no hagués passat, de fet, per a ell no ha passat, el tornessim a trobar davant nostre, més encoratjats que valents, amb una experiència acumulada que pensem que ens fa més savis; de fet, ja som més grans que l'edat màxima a la que va arribar ell―, una espècie d'homenatge en negatiu fet de retrets i de reclamacions però, simultàniament, d'empatia i de comprensió.

El record reconstruït ―tot i que el record, en abstracte, és neutral, la seva formulació, pensada, imaginada, parlada o escrita, és, inevitablement, una reconstrucció intencional― amb la combinació de la memòria pròpia i l'aliena corre el perill de ser fals, contaminat per la més poderosa; no hi fa res, no cal que sigui cert, la nostra biografia se sustenta en relats en els que la veracitat és sospitosa; la nostra biografia, com el nostre record, ha de ser verosímil, però no cal que sigui certa; en tot cas, han acabat tenint-hi més pes els records apòcrifs que hem incorporat com a certs que els fets que, realment, van succeïr però que, per raons impossibles de precisar, no hem incorporat mai a la nostra memòria. Ens podem pensar, i com anem d'equivocats, que el més important que ens han donat els pares és la vida ―una intuïció fortament condicionada pel concepte religiós de la vida―, quan el més rellevant del seu llegat són les paraules; sense elles, i sense la capacitat d'anomenar, no som res, sense paraules el record és un caos indestriable de fantasmes muts que reclamen la seva part del pastís de la nostra vida.

Tota autobiografia ―memoir―és un relat fals, però nosaltres en som el producte.

«Entre la piscina i les quadres hi ha el mur de xiprers. Un caminet obre una cicatriu de terra a través de la gespa. Segueix la piscina i travessa el mur per una arcada que fan els mateixos xiprers. Tinc dos o tres anys. Segueixo el caminet, dono la mà a la tia Maria, la germana de la meva àvia que va fer de mainadera meva, dels germans i de la majoria dels cosins de la banda Isern. Amb l'altra mà estiro un cordill lligat a un carretó petit, em sembla que és de plàstic. Podria ser un camió amb bolquet, però diria que no, que és un carro, potser amb un cavall o una mula al davant. Deu ser un regal de l'avi. El carro transporta caps de peix i espina o peixos sencers, segurament sardines. Potser són vísceres. Em sembla que arribo a veure les mosques. Ho portem als gats sense amo que corren per darrere les quadres. Estiro el cordill amb un orgull i una alegria poc precisos, la consciència tot just comença a badar-se. És el primer record que tinc, surt del no-res i podria ser apòcrif, l'he carregat amb mi tota la vida com aquestes entranyes i espines de peix, l'he anat salvant de cada mudança que he detectat de la meva persona, l'he conservat perquè és fundacional, aquí comença la vida, estiro un carret».

Que els fets, fins i tot els que considerem fonamentals, no suceïssin exactament com els recordem, no té cap importància, perquè la nostra biografia, la que portem a sobre, no està composta per fets sinó per records. I per episodis oblidats dels que mai n'hem estat conscients, dels que no podem seguir el rastre ―ni tan sols som conscients de la seva existència: no és que no els recordem, no recordem haver-los oblidat―, sinó que només podem especular veient-ne, deduïnt-ne o endevinant-ne les conseqüències, fins acabar teixint una espècie de biografia a l'inrevés.

«Jo no sé si el matrimoni dels meus pares funcionava, el verb funcionar no serveix pels vincles personals. Hi ha bondat entre enemics i maldat entre els amants. Estar viu és incomplet i el preu de saber és no saber, però de vegades penso si de petit van maltractar-me. Què donaríem per saber que la impotència i el desemparament que sentim davant del dolor proper, en contrast amb la fredor igualment desesperant envers els patiments llunyans, que aquesta incapacitat per mesurar-ho tot racionalment ve d'algun episodi oblidat».

En realitat, no estem fets de bocins dels nostres pares, sinó de les seves runes, com si, a partir de la informació genètica, el llegat més personal que ens han deixat, tot consti en corregir aquesta identificació imposada per la natura: cal destruir per poder construir. La lluita generacional és la lluita pel material de construcció: els pares volen rehabilitar-se a sí mateixos en nosaltres, convertint-nos en allò que haurien volgut ser ―ja em direu si no és inconsistent, aquest desig, castells en l'aire―, aprofitar les parets mestres per fer una nova construcció, una obra menor; nosaltres, en canvi, volem enderrocar l'edifici i construir-ne un, de bell nou, amb les runes de l'enderroc, sensible i voluntàriament ―tossudament?― diferent, si pot ser, fins i tot en un altre lloc.

«Però l'avi és al menjador buscant alguna cosa, potser les claus del cotxe, i jo soc amb ell. Em miro el quadre que amaga la caixa forta, la marina a l'oli. Ja sé que he de baixar, però em quedo amb l'avi, l'espero, m'estic a la porta del menjador mirant com busca per la taula, pels calaixos. No baixo al cotxe perquè m'he d'estar com més temps millor amb el meu avi. És gran i un dia es morirà, penso, i per tant he d'aprofitar fins a l'última fracció de segon per estar amb ell i aprendre d'ell tant com pugui. Encara que siguin aquests dos minuts, sols al menjador, mentre busca les claus, encara que sigui un segon, he d'enganxar-m'hi, no puc separar-me'n ni un moment. Qualsevol engruna és un tresor perquè després serà tard. És un pensament tan intens que encara el recordo, jo mateix me'l subratllo en aquell moment, me'l gravo al cap amb la consciència d'una actitut poc normal».

L'avi és un personatge llegendari, idealitzat, seductor, enfront dels pares, més terrenals i lligats a la repressió; la permissivitat de la mare, la severitat del pare, l'autoritat de l'avi; com n'és d'atraient l'autoritat, enfrontada a la severitat i, fins i tot, a la permisivitat! La diferència d'edat, paradoxalment, els l'apropa més que als pares, però també el fet de que representi una altra mena d'autoritat, l'autoritat no repressiva; també perquè sospitem que té sobre els seus fills, els nostres pares, la mateixa autoritat que aquests tenen sobre nosaltres i que, només per aquest fet, està del nostre bàndol: l'enemic del nostre enemic és el nostre aliat. No he fet el recompte de greuges i, per tant, no sé si és qui en surt més malparat, però l'avi és el personatge pel que l'autor sent un inevitable enlluernament i una justificada fascinació. Fins i tot la seva mort és un succés  honorable: marxa trepitjant fort, deixa un testament injust ―els béns materials mal repartits; dels altres, no cal parlar-ne― i un saldar comptes pendents amb tot bitxo vivent; la darrera putada als seus descendents, el testimoni que esdevé etern perquè no admet rèplica. Testament i testimoni comparteixen origen etimològic.

«Sembla que no n'hi hagi prou amb la mort dels altres, que hem de passar la vida arrossegant la pròpia mort, subratllada amb avisos i advertències constants en forma de perills, aniversaris i càlculs del temps que ens queda per viure. Quan en tenim vint, els cinquanta són en una altra galàxia, però, quan va veure's la vida en perill, no devia descobrir l'avi la fragilitat, la bomba de rellotgeria al pit? Tot el que ens passa a l'adolescència és conformador, tota la vida apliquem l'aprenentatge d'aquells anys com una plantilla, pero això sempre anem desfassats i desplaçats pel món com extraterrestres».

Recórrer la història dels avantpassats és com conduïr per una carretera antigament en perfecte estat però que ara té l'asfalt trencat i està plena de sotracs; és impossible reviure les sensacions de quan era nova, però encara duu al mateix lloc que abans. Quan recreem ―de forma molt poc fiable, però posant-hi una fe indestructible contra la que la realitat no pot lluitar― les vides dels nostres avantpassants, no cerquem la veritat sino descobrir ―i, si no, ens els inventem― en ells els trets que ens defineixen a nosaltres ―una altra vegada una biografia a l'inrevés―, a vegades per fingir antecedents que ens justifiquin; més sovint, potser, per buscar excuses per a les nostres debilitats. Potser és cert que busquem emmirallar-nos en ells, però no ho és menys que intentem emmirallar-nos en nosaltres mateixos.

Potser tota autobiografia ―memoir―no és res més que la constatació d'una derrota.

Si acceptem que el vincle de sang més ferm és l'establert amb la mare, seria d'esperar que aquesta connexió especial es mantingués tota la vida; però, sovint, el fill sembla sentir l'obligació de trencar aquest vincle, que representa una molesta interdependència, per poder assolir la  maduresa psíquica que el converteix en adult, a diferència del que succeeïx amb el pare, el vincle amb el qual té com a fonament l'autoritat, i el que es busca en el trencament és la independència.

«Potser la meva mare feia esforços per conservar el seu món de petita. S'havia fet gran, s'havia casat, havia tingut tres fills un darrere l'altre i potser no li agradava el que s'havia trobat. La insatisfacció també és genètica. Potser intentava tornar enrere, tornar amb el seu pare. S'havia bloquejat, s'havia quedat parada a la porta, aturada a la infantesa, a la seva adolescència, preservava alguna cosa de llavors, difícil de veure però encara accessible a un nen o un noi jove, un passadís secret que de vegades s'obria amb una mirada, potser volia parar el món, fer-se de mare a si mateixa, defensar el territori que compartia amb el seu pare. Com si volgués compensar els Isern pels drets que els Sala reclamaven. Ella amb el seu pare pel salvar-se del marit i dels fills. Jo entremig, el mimat de l'avi, amb un peu a cada costat».

En tot cas, el de la mare és un paper difícil de comprendre perquè el fill mascle podrà ser pare, avi o tiet ―i això comportarà que pugui experimentar amb diferents facetes, modalitats i intensitats d'autoritat―, però mai podrà ser mare. Potser també la rebel·lia del fill contra la mare té a veure ―supersticions psicoanalítiques a part― amb aquesta relació de dependència ―que, en el cas de les filles, podria considerar-se complicitat, tot i que els conflictes de les filles amb la mare acostumen a ser prou més violents― des que es neix, purament física, fins que s'assoleix certa autonomia, quan es va convertint en dependència psíquica. La mare con a titular de la logística, de la intendència, però també d'això que ara en diuen educació emocional pero que, en realitat, és la conformació de la consciència i de la individualitat cartesiana.

«Ja no tinc la sensibilitat de fa trenta anys però tinc la precisió més afinada. Ja no pateixo amb la intensitat perillosa d'abans però detecto millor el patiment. El anys són distància, m'imagino la mare en el seu moment de tristesa il·luminadora, com banyant-se en el mateix estat d'ànim d'aquell meu dia d'hivern. Està mirant la televisió, al despatx ple de papers i factures i claus i pols i desordre que té darrere el taulell de la recepció, l'hotel està tancat, és com un gran vaixell abandonat a terra, hi fa molta fred, té una estufa elèctrica petita als peus, seu en una butaca amb una flassada a les cames, mira la televisió, té la companyia d'un parell de gossos, està immersa en aquesta tristesa, ja la coneix, sap que passarà, tot el que diuen a la televisió és buit, és una comèdia divertida i tot, hi ha una bèstia molt més greu que tot això, es tira endavant de la butaca, un gos se la mira, ella se li acosta, li posa la mà al clatell i li esparpilla els pèls».

La incapacitat de perdonar als altres deriva de la magnitut de la falta o de la impossibilitat de perdonar-se a si mateix? El cristianisme diu que Déu, El Gran Perdonador, ens eximirà del nostre error sigui quin sigui i amb independència de la rellevància, sempre i quan ―això és important― reconeguem ―és a dir, confessem― haver pecat. Queda exclòs, doncs, el perdó per a aquell que ha obrat en consciència i que no ha sentit mai haver transgredit cap principi moral. El perdó és una exigència personal que no té cap sentit si se li exigeix a un altre ―el "demana perdó" parental després de qualsevol malifeta infantil―, ni tan sols que sigui el perjudicat qui el demani: hi ha una eròtica en el penediment i en l'autohumiliació a la que és difícil renunciar i que no es pot experimentar si la demanda de perdó és el producte d'una exigència. I, en tot cas, com més lluny està el penediment de la falta, més es busca la tranquilitat de consciència que l'hipotètic rescabalament d'una injustícia.

«Tot fa part d'una màgia com la que noto escrivint sobre la família. No es pot evitar. Una família és un conglomerat de fantasies, de vegades doloroses fins a la mort, de vegades paradisíaques, sempre transcendents. Passa com amb els meus, no sé què hi ha de veritat en els records que la meva àvia m'explica i m'explica, ni què em queda després de mirar d'entendre'ls i escriure'ls, ni una vegada el lector ha agafat aquestes lletres a grapats, com llavors. Som al 2100. Ens hem mort tots, els meus pares, l'avi, el pintor, la meva àvia, els lectors d'aquesta primera edició. Tens a les mans un llibre sobre la meva família, però ets més família seva tu que jo, a hores d'ara».

Ignoro el procés pel qual un escriptor de ficció abandona el gènere i escriu un llibre sobre la seva família, però sospito que no és raó del temps transcorregut ni de l'esdeviment d'un fet luctuós, sinó una qüestió de maduresa de l'autor: Kafka escriu la Carta al pare als 36 anys, molt jove, però quatre anys abans de morir; Richard Ford, My mother el 1986, després de la mort per càncer de la seva mare, quan l'escriptor té 42 anys; Martin Amis escriu Experiència als 51, cinc anys després de la mort de Kingsley Amis; Philip Roth, Patrimoni als 58; J. R. Ackerley escriu Mi padre y yo als 72;  tots ells ja havien escrit la major part de les seves millors obres. Però també hi ha excepcions, encara que parcials: K. O. Knausgard només té 41 anys quan escriu La mort del pare, i Marcos Giralt Torrente 42 quan escriu Tiempo de vida; ambdós són molt joves i potser aquestes són la seva millor obra, de moment.

Mirar enrere i centrar la vista en els pares ―i, per extensió, en els avantpassats recents― és mirar un retrat en el que no érem el personatge principal. Per què s'escriu, doncs? Per conjurar la mort? Per deixar memòria escrita d'una història volàtil, com totes? Per assentar els fonaments per construir la darrera part de la pròpia vida? O per deixar al descobert les ruïnes de l'edifici en construcció que som?

«Els morts són els avis, els pares, són els fills, són tu mateix. Abans te n'aniràs tu que els morts, perquè els vius se'n van però els morts es queden».