Un vespre al paradís

Un vespre al paradís. Lucia Berlin. L'Altra Editorial, 2018
Traducció de Josefina Caball

"El cas és que, si hagués d'explicar la història de la Lucia, fins i tot des del meu punt de vista (objectiu o no), s'entendria com a realisme màgic. És impossible que ningú s'arribi a creure la seva història." Del pròleg "La història és el que compta", de Mark Berlin, fill de Lucia.

Després de la sorpresa que va representar la publicació del recull Manual per a dones de fer feines (A Manual for Cleaning Women, 2015), aquest 2018 han aparegut vint-i-dos contes més de Lucia Berlin -sembla que s'han rastrejat un total de setanta-sis contes publicats en vida de l'autora- aplegats en un altre recull, Un vespre al paradís (Evening in Paradise: more stories, 2018). Més llenya al foc, doncs, mentre esperem la traducció de Welcome Home, el volum que inclou, a més de documentació vària, les memòries -ara sí- en les que estava treballant Lucia Berlin quan va morir, l'any 2004.

El lectors que vam disfrutar de la fascinació del seu primer llibre pòstum tenim un altre motiu d'alegria perquè els contes d'aquest recull no són restes de sèrie ni la seva publicació ha estat el resultat d'una hàbil operació comercial: tota la Berlin que hi havia al Manual hi està present i, a primera vista, la qualitat dels relats no desmereixen de cap manera els inclosos a l'antologia prologada per Lydia Davis -tot i que jo hagués triat per donar-li títol el conte "A vegades a l'estiu", un relat extraordinari que, tot i la seva mesura, com sempre amb la Berlin, deixa el lector sense alè-; en especial, els que fan referència a la infantesa de la protagonista  barregen una sensibilitat impressionant amb una profunditat psicológica d'una certesa espaordidora. Tota una geografia real -les històries estan ubicades a llocs tan remots, variats i descentrats com Santiago de Xile, Manhattan, Mèxic i Oakland- que va aparellada amb una igualment variable geografia humana, però amb un centre permanent: les seves protagonistes que, preses com a conjunt, no solen estar gaire lluny de la seva pròpia persona. 

Segueix la precarietat vital de les protagonistes dels relats, que continuen amb l'aire d'autobioficció present a la totalitat de la seva obra, igual que segueix la seva mirada, alhora lúcida i innocent, el vital sentit de l'hum+or i una intel·ligència notable. Però el que destaca, sobretot -i això és el que fa a Berlin diferent- es una veu narradora que aconsegueix fer compatible la negror amb l'afabilitat, l'angúnia amb l'esperança, la sordidesa amb la generositat, la lletjor amb la bellesa, la vida ordinària amb l'exemplaritat, la possessió amb el despreniment, la perversitat amb la benevolència i l'espontaneïtat amb la versemblança.

"De vegades, al cap dels anys, mires enrere i dius això va ser el començament de.. o bé, que n'érem de feliços llavors... abans de... després de... O penses tornaré a ser feliç... quan hagi... si nosaltres..."

Qualificació: *****/*****