18 de abril de 2014

Principio de agregación

El devenir de la evolución se ha regido por la progresiva agregación de entidades simples para formar entidades cada vez más complejas. El progreso, sin embargo, no reside en esa complejidad sino en el hecho de que esas combinaciones han posibilitado que los organismos formados posean más capacidades para responder a los cambios imprevistos del medio en que viven. Pero aun conscientes de este hecho, conviene tener en cuenta que el organismo mejor adaptado a su propio medio es el organismo simple.

16 de abril de 2014

La novedad

La originalidad no debería ser, a priori, ningún mérito.

14 de abril de 2014

La oportunidad

Todas las ideologías se basan en una doctrina, pero su éxito o fracaso en las épocas incipientes ha dependido, principalmente, del sentido de la oportunidad de sus fundadores.

12 de abril de 2014

Entrevista a Toni Sala



Toni Sala. http://www.laltraeditorial.cat/autor/toni-sala/
Amb motiu de la publicació dEls nois, ens hem trobat amb Toni Sala per parlar del que més ens agrada: de llibres i de literatura.



Als escriptors, us interessa parlar de literatura?


I tant. Escriure literatura ja és parlar de literatura, igual que pintar, sempre és pintar sobre pintura. El que no s'ha de confondre és literatura i llibres. A banda d'això, toquis el tema que toquis, tu estàs posat en un determinat moment de la història. Per això l'argument de Els nois és molt concret, tant espacialment com temporalment; segona quinzena del dos mil tretze, Vidreres.  Potser hauria de dir, més que una gàbia, una nansa d'aquestes dels pescadors, una tècnica tan antiga com la mateixa literatura, que ja es perd, per cert. El pescador enfonsa a mar la nansa i al cap d'un temps torna a buscar-la a veure què hi ha entrat. I no sap què hi trobarà, quan l'aixeca. Escriure va per aquí, en el meu cas. Fas una nansa. I mai sabràs què has pescat, i no importa gaire, perquè el que construeixes és l'instrument, no pas la presa. Una vegada la tens, et mires la béstia. Potser has pescat una llagosta, potser morralla, en el millor dels casos una espècie desconeguda. No ho sabràs mai. Et moriràs sense saber-ho. Hi haurà altra gent mirant la béstia, a més de tu mateix, però a uns els semblarà una cosa, als altres una altra, i potser un dia algú et pescarà a dintre la seva, de nansa.


Brecht deia que on no hi ha secret no hi ha veritat…


És això, ni més ni menys. Rodoreda també va insistir força en la qüestió del secret. En qualsevol art, hi ha una voluntat intrínseca de secret, de misteri, d'amagar-se ell mateix. No estic parlant de simbolisme, ni de postsimbolisme, parlo d'una característica indestriable de la literatura de tots els temps, i de qualsevol art. Mira com l'art amaga el seu art, diu Ovidi. I és una constant que veus en els mestres, procurar la dissimulació, el nicodemisme, no hi ha res pitjor que una obra d'art massa conscient de si mateixa, perfecta, tancada... Du a l'academicisme. No, l'obra ha de respirar, mira els grans pintors, com alliberen el pinzell, com defugen l'acabat i deixen la feina a l'espectador... No, la creació ha d'estar viva...


I no correm el perill, amagant-la, de fer-la desaparèixer?


No ho sé, no ho crec. De vegades penso si el maltracte que rep la literatura... Tenim un país antiliberal, les institucions posen el nas pertot arreu i tendeixen a la invasió i la destrucció. Ara en català recollim els fruits de força anys de desmantellar l'ensenyament literari i de promoure una literatura servil, però em sembla que la mateixa literatura, la mateixa cultura, és com un gos apallissat que es va amagant aquí i allà, però que també s'espavila. L'apallissament és inevitable, perquè la literatura ha de ser lliure i la llibertat no te la regalen, i si te la regalen ja no és llibertat. De llibertat no n'hi ha mai prou, s'anul·la a si mateixa, és insatisfactòria per naturalesa. Riba ho va veure a l'exili, la llibertat, va escriure, conquerida en l'apassionada recerca, on sigui del món que és salvada, se salva.Són uns versos molt esperançadors, la llibertat, aquest gos apallissat de la literatura, s'amaga aquí i allà, es refugia i se n'acaba sortint. Agafem aquella frase de Jesús, la veritat us farà lliures, i girem-la: la llibertat us farà autèntics, us farà veritables.


No sembla que estiguem en una època especialmente propícia per a la cultura.


La cultura és l'última reserva de la llibertat, és la possessió més íntima que tenim, la més inextirpable. Per la mateixa necessitat de ser lliure, qualsevol artista és d'una manera o altra un exiliat, encara que sigui un bestseller, i és infantil, ara que amb Facebook ho veus tot, aquests escriptors que van presumint d'edicions com qui presumeix d'una peça venint de caçar. Igual que les editorials: quan presumeixen de les edicions d'un llibre, penses, no teniu res més de què presumir o què? No senyor, la peça no és el lector, la peça és el secret! M'agrada la imatge de Schliemann gratant per trobar les restes perdudes de Troia amb La Ilíada a la mà. L'art s'esmuny, per aquesta capacitat, aquesta necessitat que té d'amagar-se.


Per això aquesta recurrència a la mort, en els teus llibres?


Podria ser. No és buscada, ja t'ho dic, què hi farem, si a dintre la nansa m'hi trobo cadàvers. Em va preocupar en un cert moment mentre escrivia Els nois, vaig pensar: hòstia, sempre vas a petar a la mort. Però, parlant del misteri i el camuflatge, la mort és l'amagatall absolut, no? Si no hi ha veritat sense secret o sense misteri, i la mort és el gran misteri, tampoc deu haver-hi veritat sense mort.


Per això se t'ha dit obscur.


Ah, sí. És una bestiesa. Tot el contrari. Miro de fer llum.


Però quan dius secret, misteri...


Quan dic misteri dic ambigüitat. És aquest secret, el que permet a l'art deslligar-se del seu moment i transcendir. Només perviu l'ambigüitat, siats de natura d'anguila, que deia aquell. Fixa't com són d'inaferrables els grans escriptors. Només els dolents es deixen atrapar. Carner, Pla, la mateixa Rodoreda, no es pot dir que siguin fàcilment manipulables, sempre s'escapen quan algú que hi té interès mira de fer-se'ls seus. En canvi un Espriu... Ja ho hem vist.


Després d'uns anys de silenci novel·lístic, Toni Sala torna a la forma literària per excel·lència, aquella en què el seu rendiment com a escriptor es desenvolupa amb més contundència. Els nois és lobra de maduresa d'un autor que ha integrat la tradició literària amb un notable talent i que ha aconseguit dotar-se d'un estil i una veu propis i reconeixibles. Maduresa que es manifesta en aquesta obra molt per damunt de la resta de bibliografia d'en Sala, en una triple vessant: en lampli domini del llenguatge culte, aquell que es basa en la precisió en emprar les paraules adequades sense necessitat de complements afegits: si el llenguatge fos una fletxa i l'expressió un blanc, els tirs de Sala farien tots diana. També, en el fet de "deixar de fer literatura"; aquesta emergeix inconscientment fruit del talent però també de la intenció, per sobre d'allò que s'escriu. I finalment, aconseguint que el llibre interpel·li el lector, més la seva intel·ligència que els sentiments, i no li resolgui cap dilema ni li faciliti cap resposta sinó que, al contrari, el qüestioni com a individu pensant i li plantegi noves i desafiants preguntes.
  

La marginació és bona, doncs, perquè t'amaga?


No, és clar que no és bona. El que en bona part és és inevitable. Com més uniformes siguem més fàcil serà controlar-nos, i el sistema ens vol així, contents i, sobretot, quiets. Per això és tan pervers, en cultura, considerar la quantitat com un criteri de valor. Només s'iguala a la baixa.


Vols dir que no tens una visió molt pessimista?


Al contrari. Qualsevol llibre, pel sol fet d'haver estat escrit, és un llibre optimista. I els més optimistes justament són els que semblen més negres. Si penses que aquest món és de puta mare, no té gaire mèrit escriure un llibre i celebrar-ho. El que té mèrit és considerar que tot és una merda, però una merda de veritat, eh, i així i tot escriure un llibre.


I on et sembla que ha de refugiar-se, aquest gos apallissat?


Els nois inaugura una editorial nova, L'altra. En això, com en tantes coses, Casasses ha estat un precursor. Les grans editorials han acabat expulsant la literatura seriosa.


Només les editorials? A vegades sembla que els diferents agents, tots, shagin posat dacord en enterrar-la.


No, no, és clar, és general. Els premis literaris, quina vergonya... La inexistència d'una crítica catalana fora de la que els mateixos escriptors, pel fet d'escriure, produeixen. Però és natural, és el país que tenim, un país de funcionaris. I com et dic, la literatura s'escapa, i trobarà refugi en aquestes editorials independents que van del bracet amb una xarxa de llibreries també independents, amb llibreters que més que venedors són prescriptors, i aquesta renovació anirà lligada a una renovació també dels autors, tan traduïts com locals. Això ja està passant, aquesta generació jove del sud, Joan Todó, Yannick Garcia, són molt bons...


Al teu llibre anterior, Provisionalitat, el personatge més llegit era un pederasta, i ara, a Els nois, el personatge més fosc és un artista.


Això està ben vist. Sí. En el cas de Els nois em va preocupar. Vull dir la conducta deplorable de l'artista. El paper de l'artista a l'últim capítol és determinant; finalment és el culpable de tot el llibre, el que el provoca. Hi ha una frase de Si això és un home que diu que no s'ha de mirar de comprendre què va passar als camps, perquè comprendre ja és d'alguna manera justificar. Per això Levi després ha de distingir entre comprendre i conèixer, i dir que conèixer és necessari. No em sembla que la literatura es conformi amb conèixer, em sembla que la temptació de comprendre, en el sentit de capturar tornem a la nansa – és massa gran per esquivar-la. Per això, quan vaig acabar el llibre, em va preocupar el paper d'en Nil com a artista. Després vaig veure que no deixa de ser un artista fracassat.


Has detectat més coses a Els nois, després d'escriure'l?


Els nois és un llibre sobre la identitat. Parla de la manera com la mort ens delimita. La mort ve a ser com un radar, envia ones de ràdio a la part més íntima de nosaltres mateixos. Una cosa que m'ha sorprès a posteriori és la presència al llibre dels elements clàssics, la terra, naturalment, però també l'aigua, el foc i fins i tot l'aire. La idea aquesta de l'estany de Sils, que l'aigua torna a sortir per recuperar el que és seu, després he vist que ja apareixia a la cosmologia babilònica... Fixa't que són quatre personatges, i no et diré que cadascun s'identifiqui amb un element, però sí que la presència de l'element primigeni hi és, forma part d'un paisatge identitari essencial. Això és a l'origen de la nostra cultura, també, o sigui a l'origen de la nostra personalitat, penso en el món presocràtic, en allò que els grecs en deien l'arkhé i que lliguen a algun dels quatre elements, però que Anaximandre ja veu que n'hi pot haver un altre, un cinquè, l'apeiron, l'il·limitat, que seria una cosa així com el caos. El caos com a arkhé!


I ja som altre cop al secret i al misteri.


Exacte! Potser per això el llibre acaba com acaba, amb un incendi, l'ekpirosis dels estoics, l'incendi còsmic, una conflagració regeneradora. I un altre aspecte que he vist després, que també té a veure amb la identitat, és la relació amb els pares. Cada capítol presenta una història de pare-fill, suposo que no deu ser casual. Però tot això que explico són consideracions meves a posteriori, vull dir que són tan vàlides com les que qualsevol lector en pugui treure, entre l'escriptor i el lector tampoc hi ha tanta diferència, qualsevol lector és un escriptor, i viceversa.

Aquesta entrevista ha estat publicada al Diari d'Abril de la Llibreria La Central.

10 de abril de 2014

Inadaptados

Si en una sociedad que facilitara los mecanismos de progreso material de manera equitativa a todos sus ciudadanos se podría concluir que la pobreza sería síntoma de subdesarrollo individual y reflejo de una inexcusable inadaptación, en una sociedad que proporcionara el acceso al conocimiento de manera universal, ¿tendría excusa la ignorancia?

8 de abril de 2014

Indistinguible

Nada distingue a un estúpido de un individuo inteligente que se niega a comprender.

6 de abril de 2014

Finalismo

La libertad de pensamiento es finalista: su validez no depende de los frutos que puede proporcionar ni se desgasta con el uso.

4 de abril de 2014

Inquieto

Inquieto. Kenneth Goldsmith, La Uña Rota, 2014
Traducción de Carlos Bueno Vera
Algunos antecedentes

Hace aproximadamente cuarenta años, un tipo con una facha extrañísima se sentó durante tres días (18, 19 y 20 de Octubre de 1974) en distintas localizaciones de la plaza Saint-Sulpice de París con la intención de anotar, palabra por palabra, todo lo que sucedía, y el resultado, una lista de acciones sucesivas, se editó en forma de libroOtro tipo, un artista -era de esperar...- se dedicó a escribir en 1970 una lista de todo lo que le venía a la memoria, y le dio también forma de libro; por cierto, el tipo con facha extrañísima también publicó, en 1978, una lista de sus recuerdos, y se la dedicó. Otro escritor, un irlandés algo desnaturalizado, escribió una novela persiguiendo a dos personajes en su errante periplo por Dublín durante un dieciséis de Junio, y tiró de personaje clásico para titularla; después, el irlandés hizo lo mismo con una noche, pero eso es harina de otro costal, ahí están todavía los críticos -y los exégetas, lo que es infinitamente peor- intentando rastrear unos caminos que van desapareciendo a medida que se andan. Otro irlandés, afincado y adoptado por Francia, se propuso escribir un libro registrando todo lo que le acontecía a un cuerpo sin cuerpo, y escribió un extraño e imposible flujo de conciencia que no tenía soporte en el que apoyarse que, consecuentemente, se redujo a puro lenguaje, y no supo cómo llamarlo. Kenneth Goldsmith, poeta y crítico de arte, tirando del hilo de estos y otros antecedentes, registró en  una cinta de audio todos los movimientos de su cuerpo otro dieciséis de junio, en una "tentativa de agotamiento de los movimientos de un ser humano", lo exportó a diferentes lenguajes artísticos y publicó un libro con la experiencia al que llamó Inquieto (Fidget, 2000).

Variaciones formales

Fijado el objetivo, Goldsmith tiene a su disposición varias opciones formales dependiendo de la acción que relata, del momento del día -es comprensible cierto agotamiento a medida que van pasando las horas-, de su predisposición por fuerza variable, de su estado de ánimo e, incluso, de su estado físico.

A veces, sobretodo al principio del relato, Goldsmith se sirve de la descripción pura y objetiva -aunque llamarle "objetiva" sea una contradicción de términos- que, al descomponer los movimientos en sus partes elementales, toma la forma de frases completas pero cortas y concisas; así empieza el texto (hora 10:00):
"Párpados abiertos. La lengua cruza el labio superior al desplazarse de izquierda a derecha de la boca siguiendo el arco del labio. Traga. La mandíbula aprieta. Rechina. Se estira. Traga. La cabeza se alza."
Puede expresarse también mediante frases elementales, generalmente con ausencia de complementos (hora 18:00):
"Cabeza dedo y dedo índice. La liviana mano ociosa. Frota el pulgar. Colmillo inferior juntándose. Pulgar saltarín ahora es ascendido. Pulgar al volteo. Ahota pulgar."
Otra vuelta de tuerca: la supresión de la puntuación, en el más puro estilo del capítulo más famoso del libro que escribió el irlandés algo desnaturalizado citado con anterioridad, y alternando los movimientos corporales con las percepciones propioceptoras del narrador y con breves incursiones de su conciencia (hora 21:00):
"[...] baja los nudillos de la mano izquierda brazos estirados respiración profunda mientras los ojos se cierran la habitación da vueltas un poco en sentido a las agujas del reloj cuarenta y cinco grados la línea recta respiración profunda estomacal [...]"
La depuración del discurso pasa también por palabras aisladas, de las cuales la mayoría son verbos -cabe recordar que la intención era describir las acciones del cuerpo-, con alguna indicación de dirección o de posicionamiento (hora 17:00):
"Gira. Mastica. Masajea. Reúne. Pesado. Despacio. Más. Alcanza. Abre. Traga. Exhala. De pie. Eructa. Sujeta. Gira. Escoge. Sujeta. Sujeta. Sujeta. Abre. Gira."
Y, finalmente, el último malabarismo formal: Goldsmith reconoció que era incapaz de transcribir las cintas correspondientes a la última hora, y la opción que eligió fue reproducir, con las variaciones que vienen al caso, el primer capítulo del libro con las frases escritas al revés; así termina, pues, el libro (hora 22:00), compárece con el comienzo, citado más arriba:
".eac azrbac aL .agarT .eartnoc eS .anihceR .ajaler es alubídnam aL .agarT .oibal led ocra le odneiugis acob al ed adreiuqzi a ahcered ed esrazalpsed la roirepus oibal le azurc augnel aL .Párpados cerrados." 
El reto


¿Qué es, pues, Inquieto? Un reality show non-stop en el que, espectadores pasivos -hasta cierto punto, pues a menudo tenemos que interpretar los movimientos que describe si queremos especular acerca de la acción que ese cuerpo está realizando-, asistimos a la exposición pública de los movimientos de un cuerpo, mediatizado, como todo reality que se precie, por la cámara que en cada momento elige el realizador.

¿Y la trama, entonces? No, no hay trama, solamente sucesión de movimientos que se auto-relatan (pues la voz, el registro original, también forma parte de ese cuerpo) en un fluir continuo, que se suceden, se superponen, se interrumpen, toman el lugar del otro para absorber la atención de un narrador interpuesto que, en principio, ya que este extremo es discutible, debe verbalizar, convertir en discurso, unas reacciones puramente orgánicas. Y el punto de vista es tan cercano a los eventos que integran cada acción que el detalle la puede descomponer hasta hacerla irreconocible; igual que cuando se examina un objeto completo desde cada vez más cerca llega un momento en que ya no se reconoce, pues el detalle  lo desvirtúa hasta hacerlo extraño, o, en informática, el examen de la serie de comandos que hace posible una acción determinada; de hecho, es la práctica ausencia de objetos la que obliga a que la explicación de cualquier manipulación, por ejemplo, se complique hasta el extremo de hacerla ininteligible. 

El proceso de verbalización, por supuesto, debe soslayar una imposibilidad técnica: lo primero que debiera registrar es el hecho de hablar lo que está grabando, lo que conduciría a una espiral inacabable de autoreferencias. Pero tampoco cabe hilar tan fino, ya que esa ausencia -igual que en el caso de una novela, que requiere la suspensión de la incredulidad- es precisamente lo que le otorga a Inquieto el estatuto de ficción.  

Aparte del aparente pintoresquismo del propósito de Goldsmith, e independientemente del resultado al que llegó, se puede inscribir la experiencia en la nómina de acciones -performances, que dirían los modernos- que intentan trasladar la literatura al campo de la identidad y de su relación no ya con el entorno -no hay personajes en Inquieto, ni localizaciones- sino con la propia conciencia del escritor. La primera dificultad a la hora de clasificar un trabajo como éste surge al intentar aplicarle los modos clásicos: quién es el narrador, qué relación tiene -si la tiene- con el escritor, dónde está el conflicto, dónde está la trama... La propia dificultad formal de la transcripción, ¿puede considerarse que forma parte del discurso, o solamente de su materialización? Cuando la sucesión de mediadores toma la forma de: 1.- Lo que hace realmente el cuerpo de Goldsmith, unos movimientos concretos difícilmente aislables e imposiblemente describibles mediante el método forzosamente secuencial de la escritura debido, por ejemplo, a su ocurrencia simultánea; 2.- Lo que escoge Goldsmith de entre todo lo que hace su cuerpo, lo que implica elegir, momento tras momento, entre los muchos procesos que tienen lugar en ese cuerpo -y obviando los automáticos, como la respiración regular o el latido del corazón-, sabiendo que deja en el tintero mucho más de lo que decide registrar ; 3.- Lo que graba en la cinta; 4.- Lo que transcribe de lo grabado; 5.- Lo que entendemos los que lo leemos..., ¿hasta dónde puede llevarse la multiplicidad de mediadores? ¿Cómo afecta esto al mensaje en sí? Además, este narrador que no lo es -pues sin que nadie nos explicara lo que está sucediendo en el cuerpo de Goldsmith no habría caso-, a medida que avanzan las horas, va pugnando por aparecer, la descripción objetiva de los movimientos del cuerpo va replegándose como si la repetición les sustrajera su utilidad, y acaba emergiendo una conciencia, forzosamente no automatizada, que reclama la atención:
"Nuevo pasmo cortejándome para la entrega olvida los ojos. Los ojos de donde yo provenía. Ojos a la derecha del Hudson. Los dientes tragan. Vistazo veloz que sacude un lado de la cama."
Inquieto es un difícilmente clasificable pero tremendamente enriquecedor experimento formal que viaja hasta las fronteras de lo registrable, explora los límites de la narratividad y pone al lector ante un cuerpo sin mente retratándose a sí mismo. Un reto para el protagonista que el lector inquieto no debería perderse.
Existe en la red una página de Coach House Books que contiene una versión online de Inquieto,  comentarios referentes al texto, un applet de Java desarrollada por Clem Paulsen, y archivos de audio de una interpretación vocal-visual de Theo Bleckmann en el Whitney Museum of American Art.

2 de abril de 2014

31 de marzo de 2014

Lecturas de Marzo

Mes Inscriptions 1779-1786. Journal 1785-1789
Nicolas Edme Rétif de la Bretonne
Éditions Manucius, 2006
Le volume comprend les Inscriptions que Rétif a tracées à l’origine sur les pierres des parapets de l’île Saint-Louis qu’il a, par la suite, complétées et recueillies sur papier, ainsi qu’un grand Journal contenant tous les détails relatifs à leur contexte. Graphomane à l’excès, Rétif de la Bretonne nous introduit dans sa vie personnelle, familiale et sociale, avec la sincérité de l’innocent qui préfigure et fixe les règles de la littérature intime.  (*)
*****/***** 
La ópera flotante
John Barth
Ediciones del Cotal, 1980
Traducción de Marcelo Covián
En la senda de Swift y Nabokov y con los principios del post-modernismo bien entendidos y asimilados, Barth, un autor sin el que no se entiende gran parte de la narrativa norteamericana de la segunda mitad del XX, genera una trama en la que redefine a los protagonistas de la ficción y los pone en contacto directo con el proceso de creación y con el propio lector. 
*****/*****
Los hermosos días de Aranjuez. Un diálogo estival
Peter Handke
Casus Belli Ediciones, 2014
Traducción de Miguel Sáenz
Un hombre y una mujer en una relajada conversación de la que Handke nos esconde el contexto le sirve al austríaco para escarbar en las relaciones humanas, poner de manifiesto las contradicciones y profundizar en las razones y las sinrazones del afecto. Handke nunca es neutral y, aunque jamás juzga, tiene la habilidad para despojar al ser humano de las convenciones y mostrarlo tal cual es.
****/*****

Quaranta nits amb Montaigne
Antoine Compagnon
Blackie Books, 2014
Traducción de Jordi Martín Lloret
Transcripció del programa Un été avec Montaigne que Compagnon va emetre diàriament per France Inter. Montaigne agrupat per temes amb cites literals dels Essais i explicació de les idees principals per un dels especialistes més reconeguts en el perigordí. Una introducció forçosa-ment abreujada i lleugera per al "gran públic" a l'obra que va inaugurar un gènere i que manté la seva vigència com si fos escrita ahir.
***/***** 


Los últimos días de la humanidad. Versión escénica del propio autor
Karl Kraus
Editorial Hiru, 2010
Traducción de Adan Kovacsis
Espectacular, hilarante, desmedida, exagerada... Se agotan los adjetivos para calificar esta inmensa obra de teatro inteatrizable en la que, escena a escena, Kraus deconstruye la guerra en forma de sketchs surrealistas que revelan la insensatez de los mandos, la inanidad de los políticos y la incompetencia de los soldados. Una obra maestra indiscutible.
*****/*****
Els meus pares
Hervé Guibert
Club Editor, 2014
Traducció de David Ilig
Guibert passa comptes amb una tradició familiar a qui retreu, acarnissadament i ratllant amb l'obscenitat, una infantesa infeliç i una tormentosa adolescència, que s'ha de llegir amb la prevenció imprescindible però que, tot i així, té la virtut de mostrar els límits de la venjança i de l'autocomplaença tot just matisada per un penediment que, impossible a la realitat, pren forma literària. Impactant.
****/***** 


Memorias de un enfermo de los nervios
Daniel Paul Schreber
Editorial Sexto Piso, 2008
Traducción de Ramón Alcalde
Interesantísimo documento sobre la paranoia escrito por el propio paciente, Presidente de la Corte de Apelación de Dresde, en el que detalla, con la naturalidad del inocente, sus delirios neuróticos. La edición cuenta con comentarios de Elias Canetti, Roberto Calasso y también, y es de agradecer, con los delirios paranoicos de otro neurótico, este más famoso, en forma de observaciones psicoanalíticas.
*****/*****
Shakespeare Insult Generator
Barry Kraft
Chronicle Books, 2014
Tired of always using the same insults? Frustrated by a gap of inspiration? Overwhelmed by your shortage of vocabulary? Give a patina of class, variety and acuity to your swearing with this Shakespeare invectives interactive taunt generator. Say it out loud with the proper intonation, astonish your enemies, mute your opponents, and enjoy the satisfaction of stylish insulting with the Bard's own words.
*****/*****
Inquieto
Kenneth Goldsmith
La Uña Rota, 2014
Traducción de Carlos Bueno Valera
Kenneth Goldsmith, poeta y crítico de arte, registró en  una cinta de audio todos los movimientos de su cuerpo en una "tentativa de agotamiento de los movimientos de un ser humano", y publicó un libro inclasificable, un experimento formal que viaja hasta las fronteras de lo registrable, explora los límites de la narratividad y pone al lector ante un cuerpo sin mente retratándose a sí mismo.
*****/*****
Todo lo que hay
James Salter
Ediciones Salamandra, 2014
Traducción de Eduardo Jordá
La vida del triunfador está hecha de retazos de fracasos, y cuando se vuelve la vista atrás, las miserias de no haber sabido responder a las preguntas planteadas por la vida pesan más que los supuestos logros. Salter, un escritor que representa el compromiso ético del artista, ha publicado una novela sobre todo aquello que, aunque no nos demos cuenta mientras está sucediendo, realmente importa.
*****/*****

 

(*) Gracias a Luisa Pena Montero, traductora, y Mireya Valencia por la corrección del texto en francés.
(**) Otro reconocimiento por la corrección del texto en inglés, a Elisabeth Massana, la catalana más Shakespeariana que conozco.