21 de marzo de 2022

Contes de la becada

 

Contes de la becada. Guy de Maupassant. Edicions del cràter, 2021
Traducción de Marta Marfany Simó

El marc narratiu d'un grup de personatges reclosos que s'expliquen mútuament contes per fer passar el temps és una circumstància de llarga tradició en la historia de la narrativa curta; el Decameró (1353) de Giovanni Bocaccio és un dels exemples amb més solera; Els contes de Canterbury  (1400) de Geoffrey Chaucer y les Novelas ejemplares (1613) de Miguel de Cervantes segueixen el camí indicar pel florentí;  y El jardí dels set crepuscles de Miquel de Palol, és un excel·lent i prou més recent exemple en català.

En el cas dels Contes de la becada (Contes de la bécasse, 1883), l'excusa és la reunió, a casa del vell baró de Ravots, en plena època de caça de la becada, en la qual cada vespre, havent sopat, s'organitza la cerimònia del "conte de la becada", que concedeix a un dels comensals el privilegi de menjar-se els caps de totes les aus i, com a contrapartida per als que no han resultat agraciats, ha d'explicar un conte. El plantejament està reflectit en el primer conte, anomenat precisament La becada, que serveix de proemi del volum. La temàtica dels setze contes restants és variada, però generalment de caire rural i ubicada a les regions del nord de França, d'on era originari Maupassant.

Temporalment, Maupassant s'enquadraria en el corrent naturalista, encara que ell va defugir aquesta ubicació en multitut d'ocasions; en tot cas, l'autor de sis novel·les i més de tres-cents contes se separa de la tradició romàntica pel que fa a la temàtica, però ultrapassa aquesta separació encara més ―la seva censura al Romanticisme es resumeix en la seva "vision déformée, surhumaine, poétique"amb un estil directe, sense ornamentacions barroquitzants ni descripcions balderes, en el seu intent de reproduïr amb la màxima fidelitat la societat de l'època; és a dir, un autor acadèmicament realista que exposa el seu programa narratiu al próleg, anomenat precisament Le Roman, de la novel·la Pierre et Jean (1887). Amic, protegit i bon alumne de Flaubert, els seus narradors omniscients descriuen sense cap mena d'implicació en allò que relaten. Però un dels trets en el que sembla coïncidir la crítica, tant en el concepte com en el nom, és en "l'economia".

Jo tinc un conflicte no resolt amb els contes i les novel·les "econòmics". Valoro la precisió del llenguatge i l'absència d'ornamentació rococó en els contes ―menys en les novel·les, i no sé explicar la raó d'aquesta discriminació―, que acostuma a actuar com a fre del relat, peró no trobo cap sentit ―literari― en l'economia per l'economia. De fet, em sembla que no soc bon lector de contes; potser per això hi ha una sèrie d'autors canònics, des de Txèkhov a Cheever ―de qui fa dotze anys que estic llegint un volum de contes complets, una lectura que ja, a aquestes alçades, m'he imposat com a obligatòria―, amb els que no aconsegueixo connectar. A tall d'exemple, prefereixo, encara que tampoc sigui sant de la meva devoció, els contes de Carver abans de passar per la podadora ―més aviat serra mecànica― de Lish que en la seva versió definitiva.

Això és el que em passa amb gairebé tots els contes "econòmics", menys amb els de Maupassant, els contes "econòmics" més pròdigs que conec.
971

No hay comentarios: