Els homes i els dies

Els homes i els dies. Obra narrativa completa. David Vilaseca. L'Altra Editorial, 2017

"This above all: to thine own self be true.” William Shakespeare, Hamlet

La mort sobtada i prematura de David Vilaseca, filòleg i escriptor, l'any 2010, va deixar sense publicar part d'una obra que, malgrat haver estat truncada pel seu decés, mostra clarament, encara que composta per diferents gèneres, una homogeneïtat tan dràstica com sorprenent. Els homes i els dies és el volum que, per desig de la família de Vilaseca i d'alguns antics companys de Facultat, recull l'obra narrativa escrita en català: les novel·les L'aprenentatge de la soledat (2008, Premi Andròmina de Narrativa 2007), i El nen ferit (inèdita), la continuació natural de l'anterior, ambdues en forma de Diari -i, pels pre-Barthians, amb seriosos dubtes al voltant d'on situar la frontera, si és que aquest detall importa, entre el dietarista i l'autor-. 

L'aprenentatge de la soledat parteix d'el llast que representa per al propi desonvolupament personal la càrrega dels anys viscuts que només pot alliberar-se mitjançant l'escriptura, l'única manera de traspassar el què del relat al camp del com de l'explicació.

La novel·la -amb aquesta qualificació va ser conceptualitzada pel propi autor i publicada en el seu moment- recull les entrades compreses entre el 29 d'agost de 1987, data en la que el protagonista s'instal·la a Bloomington, a la Universitat d'Indiana, i el 2 de gener de 2002, quan, establert definitivament a Londres, viatja a Barcelona a visitar la família.

Les entrades es refereixen constantment a la vida acadèmica i reflecteixen les preocupacions comuns a l'època, però també ressenyen una especial obsessió per la seva vida sexual, caòtica i insegura, sempre amb un to desprès i llunyà, com si parlés d'algú que no és ell, allunyant el relat de l'experiència tant com és possible, com si volgués adjudicar les manifestes carències a un altre personatge, un pretès allunyament que, malgrat tot, no aconsegueix de cap de les maneres ja que la seva implicació en els fets és total.

"No hi ha pas res d'això que sembli autèntic o que valgui la pena ser explicat i, tanmateix, és la meva història."

Formalment, la redacció respon al model de Diari diferit -del que la literatura catalana gaudeix d'una obra mestra, El quadern gris-, amb continus comentaris referits a la procedència de les anotacions o a l'oportunitat dels comentaris, però amb una fixació gairebé malaltissa per la sexualitat; és precisament aquesta incidència que l'acosta a d'altres escriptors propers a aquesta mena d'homosexualitat il·lustrada com serien, malgrat les diferències, Hervé Guibert o Harold Brodkey.

En tot cas, es fa estranya la simultaneïtat de una notable intel·ligència acadèmica i formal amb una immaduresa emocional, que fa feredat, pròpia d'un sentimentalisme gairebé adolescent. El protagonista esdevé un narcisista insuportable que cau en la trampa de la psicoanàlisi perquè aquesta li procura una cobertura pretesament intel·lectual a les seves carències emocionals, inestabilitat afectiva i vertiginosa paranoia.

Després d'un període (del 2002 al 2007) de cinc anys en blanc, en David repren el seu Diari -ara sota el títol d'El nen ferit-. S'ha convertit en un home en plena quarantena, amb tots els atributs que això significa, però segueix queixant-se per una vocació literària que ja se n'adona que mai es materialitzarà.

"La distància que em separa de la persona que voldria ser i que em caldria ser per considerar-me a mi mateix digne d'estimació és tan gran, tan insalvable, que estic abocat a viure en una permanent i estèril infelicitat."

Tanmateix, el to dels seus retrets ha sofert un canvi notable, i la pròpia insatisfacció amb la seva persona ha anat perdent la part de tragèdia que tenia a la joventut i s'ha anat transformant, gradualment, en una autocomplaença amb un suposat dolor que, sovint, esdevé còmica. 

El Diari va perdent, paulatinament, el seu caràcter de registre de fets i es converteix, sovint, es un escrit de caire més memorialístic: David recupera episodis de la seva infantesa i els posa en contrast, passant-los pel filtre dels anys transcorreguts, amb la seva situació actual. El focus abandona per llargs períodes l'actualitat del protagonista -es podria pensar, maliciosament, que és una conseqüència de la pèrdua de la fe en l'interminable psicoanàlisi, que abandona episòdicament- per ampliar la visió en el passat més que en el present i en les circumstàncies més que en el subjecte, que tot i romandre en primer pla, deixa veure ara elements del fons del quadre.

Però malgrat aquesta enganyosa calma en la que se sent -o en la que li agradaria sentir-se, si bé mai no ho reconeixerà, al menys per escrit- immers, un David en plena crisi de l'edat madura pateix incidentalment moments de depressió ferotge, aquella que sorgeix quan un examina tot el que ha aconseguit quan, com a molt, ha passat ja la meitat del temps que se li ha concedit -molt més, en el seu cas, malauradament-, i que tot això només és una ínfima part dels projectes que havia planejat.

"Vet aquí, doncs, la meva vida tal com la veig avui. Una vida "equivocada" en el sentit més tràgic i profund del terme -en el sentit d'algú que s'ha passat els anys batallant amb un fantasma, sense haver aconseguit conèixer-se ni arribar al moll de l'os del que li passa. Algú incapaç de deixar[-se] anar i que per això mateix és com [un] autòmat condemnat a repetir una vegada i una altra un seguit d'actes fallits."

L'autocompassió va cedint terreny, també, però el seu lloc el pren una suposada conformitat, molt literària però poc real, que necessita episodis de disbauxa, no necessàriament física, per mantenir el seu rol de decissió formal. Aquesta situació pot rebre el nom de maduresa, un estat molt desitjable als quaranta i escaig, al que el protagonista arriba finalment. Una vegada més, i aquesta sembla la definitiva, ha après a lliurar-se, alhora, de les convencions i de les transgressions.

"Barreres. Línies simbòliques que ens separen del que ja no som. Anem avançant per la vida temptativament i, de tant en tant, sense voler i sovint sense adonar-nos-en en el moment en què això passa, fem una demarcació a terra després de la qual ja no podem tornar enrrere. A l'altra banda queden llocs, activitats, persones que un dia vam estimar i a les quals ja no podem tornar mai més -llocs, activitats i persones que no és que hagin deixat d'existir, però dels quals de cop i volta ens sentim separats per una distància molt més gran que cap desert o oceà. Cada línia que un fa a mesura que avança és un trosset d'un mateix que deixa enrrere, una petitta amputació que un s'infligeix a fi de salvar la resta i, d'aquesta manera, guanyar un marge de llibertat..."

Maduresa és adonar-se que les "vàlvules d'escapament" que despressuritzaven l'existència diària i semblaven resoldre la dissonància entre els actes i els desitjos -una manifestació, també, d'una bipolaritat patent- no eren cap remei sino el fons del conflicte.

David acaba reconeixent el que el lector ha sospitat des de les primeres planes: l'efecte terapèutic de l'escriptura dels Diaris, al que ell afegeix el de la psicoanàlisi, confonent la complicitat amb el "terapeuta" amb la pura relació proveïdor-client, i veient lligam emocional on no hi ha més que l'advers efecte del criptoconcepte "transferència".

"I quina és aquesta nova posició? Com es defineix? Si bé no tinc una resposta exacta i precisa a aquesta pregunta, tinc la impressió que contestar-la amb honestedat hauria d'implicar el reconeixement d'uns quants fets: que sóc un professor de mitjana edat, que mai no seré Henry James o Kafka però ja m'està bé així -cadascú és qui és-, que tinc una mare que ja es velleta i que viu lluny i que discutir-hi no porta enlloc, que trobar-hi plaer a sentir-se culpable és infantil i moralment trivialitzador, que sóc responsable de la meva pròpia felicitat, que sóc una persona lliure, que necessito de les altres persones més del que de vegades em penso, que puc trobar alguns jovenets atractius però d'això a voler-hi tenir tractes sexuals hi va un món, que em repugna la hipocresia social, que condemno qualsevol forma d'abús i avorreixo les persones que s'aprofiten d'algú altre, particularment quan es tracta d'un inferior o d'algú que està sota la seva autoritat o tutela."

La discussió eterna sobre si un text és qualificable ficció o de no-ficció -discussió que no m'interessa gens- i les subtils diferències entre l'una i l'altre queden empetitides quan la principal virtut del text és la purament literària. Els homes i els dies conté tanta literatura i de tant alt voltatge que qualsevol altra consideració, estètica -pel que fa a la forma- o fins i tot ètica -pel que fa al contingut-, ha de retirar-se modestament del camp de batalla; subratllar el vessant queer o suggerir lligams entre teoria  i psicoanàlisi és amputar la grandesa literària de l'artefacte, que necessita de tots els elements, els evidents i els soterrats, per erigir-se com a una obra mestra de la literatura en català, d'aquells pocs llibres dels quals el lector en surt -molts dies després d'haver finalitzat la lectura- transformat en una altra persona.

Qualificació: *****/*****