10 de abril de 2017

Els estranys

Els estranys. Raül Garrigasait. Edicions de 1984, 2017
El narrador d'Els estranys, un traductor de textos alemanys, rep l'encàrrec de traduïr al català les memòries de Felix Fürst von Lichnowski, un príncep prussià relacionat amb la Guerra dels Carlins; investigant sobre el personatge, ensopega amb documentació relativa a un tal Rudolf von Wielemann, un altre prussià desplaçat a Catalunya en la mateixa època, consistent en unes vivències personals pertanyents als anys 1837 i 1838. Embruixat pel reconeixement d'uns quants topònims, es proposa recrear l'estada d'aquest prussià a Catalunya.
"El seu manuscrit és un recull d'anotacions disperses, sovint deslligades, de vegades indesxifrables. Per narrar els mesos de vida que ell va intentar fixar hauré de fer com els historiadors, els economistes i els científics: m'inventaré les connexions. ¿Què podria fer, si no? És l'única manera que tinc d'explicar el que sé de veritat. Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions veraces."
Von Wielemann, traslladat a Catalunya per guanyar honor i glòria a la guerra, per més que ho intenta,  no aconsegueix incorporar-se a l'exèrcit de Don Carlos, i roman, desocupat i desubicat, a Solsona, rodejat de gent amb qui no es pot entendre i sense tenir cap notícia de l'evolució del conflicte.

La literaturització d'aquests documents, doncs, amb breus i justificades incursions relatives al procés d'escriptura i fent la funció d'escolis del text principal, són el tema del text d'Els estranys. Se'ns presenten, per tant, dues trames: una, extensa, principal, on el transcriptor ens reprodueix les notes de von Wielemann; i una altra, secundària, en la que el mateix narrador tant ens explica el procés d'elaboració com ens fa partíceps dels dubtes respecte de la feina que està fent; és a dir, posa en evidència la seva tasca com a recopilador. El text del narrador és alhora recreació i interpretació: emplena els buits de la documentació del prussià, posa les paraules que falten -i que ell considera addients-, peró també dóna i treu raons, justifica i censura com qualsevol narrador embruixat pel personatge, i dedica capítols sencers a justificar les seves decisions. Personalment, i malgrat la seva brevetat, m'interessa més aquesta segona trama, que representaria la cuina del relat, que la història del prussià, literàriament força convencional, per més que la seva materialització com a relat sigui irreprotxable.

Un dels aspectes centrals d' aquesta cuina són els dubtes del narrador respecte d'alguns episodis de l'aventura de von Wielemannm i la seva sospita al voltant de les raons per les quals aquest omet part de la història, perquè sovint sembla que es tracti d'un silenci voluntari destinat a amagar alguna cosa més que d'un simple oblit.
"De la viuda no en sé gairebé res. Els papers de Wielemann només en recullen els moments que ell la va tenir més a la vora, tots marcats per un silenci voluminós. ¿Cal atribuir-ho al desinterès, a la impotència, potser a la sensació que la lletra escrita era inadequada per preservar certes coses del món, que era una mena de traició o de profanació?"
Així doncs, allò que Wielemann va callar, ¿ho ha de reomplir ell per donar coherència al relat? ¿Fins on arriba la responsabilitat del transcriptor? ¿Quina justificació podrà al·legar per permetre's reomplir les llacunes de la documentació trobada? La sorpresa i l'estupor amb que el prussià observa la vida quotidiana dels solsonins queda perfectament reflectida gràcies als contrastos que observa el narrador, per més que, sovint, especuli un gra massa en la sorpresa del visitant, especulació provocada, segurament, pel fet de que la distància entre el Berlín de Wielemann i la Catalunya (carlina) de l'interior no és pas més gran que el decalatge entre aquesta situació històrica y la contemporanitat del recopilador entossudit en un relat ubicat a més de cent cinquanta anys de distància.

La novel·la intenta traspassar els límits domèstics d'una literatura saturada d'explícita autocomplaença, que només serveix per amagar carències inconfesables. Emprant dos estils justificadament diferenciats, preciosista en els episodis carlins, descriptiu i realista en els intermedis en els que el narrador parla en primera persona, s'arrisca amb una juguesca ambiciosa, i se'n surt, malgrat algunes vacil·lacions, amb una barreja de la inventiva que sobrava als novel·listes del segle XIX i d'una factura actual, brillant i imaginativa.

Calificació: ****/*****
Publicar un comentario