Aventures i desventures de Joan Orpí

Aventures i desventures de Joan Orpí. Max Besora. Males Herbes, 2017

"... el objeto [de la literatura] no es la mentira, que seria coincidir con la sophística, ni la Historia, que sería tomar la materia al histórico; y, no siendo historia, porque toca fábulas, ni mentira, porque toca historia, tiene por objeto al verosímil que todo lo abraça. De aquí que resulta un arte superior a la Metaphysica, porque comprende mucho más y se estiende a lo que es y no es." Cita que el text atribueix a Philosophia antigua Poetica de Alfonso López, el Pinciano.

Walter Colloni, professor d'Estudis Post-Colonials de la Universitat de Sant Jeremies de Nova Catalunya, edita i publica una troballa a l'Arxiu d'Índies de Sevilla, un text degut a la mà d'un soldat anònim que, durant el setge de Barcelona de 1714, descriu la narració en la que el seu capità recita la història que va sentir d'un vell crioll de les Índies relativa a Joan Orpí del Pou, un pintoresc personatge del segle anterior implicat en la conquesta i el govern d'una part de l'actual Veneçuela; el nom sencer del text és Aventures i desventures de l'insòlit i admirable Joan Orpí, Conquistador i Fundador de la Nova Catalunya.

Besora aprofita les llacunes de la història oficial -és un exercici estimulant resseguir la història oficial de Joan Orpí, sobretot pels que no som de Piera, i intentar esbrinar què hi ha de cert i de fraudulent en el text- per perpretar, seguint la tradició del "manuscrit desconegut trobar al fons d'un calaix", un recurs que mereixeria l'existència d'un subgènere de les novel·les d'aventures, una ficció barroca -en més d'un sentit- plena d'imaginació, paròdia i mala llet.

Amb aquesta intenció, Besora fa un magnífica exercici de paròdia, d'imitació burlesca amb intenció satírica, relacionant la tradició -a l'obra o gènere d'obres que s'imita- amb la seva pròpia desacralització; subverteix els recursos de la novel·la d'època, com va fer el propi Cervantes -personatge que, per cert, apareix en el llibre-, mantenint el discurs i els continguts, però convertint-los, per exageració d'alguns trets concrets, en una caricatura. No es tracta de fer una tesi sobre la novel·la barroca si no de, calcant la temàtica, emprar els recursos contemporanis per escriure una novel·la al mode barroc. 

"Aquí non diem més que la brîtat mentint... i mentiria si digués la brîtat! Tradicionalment  l'art s'ha comprès com a imitació o fingiment de la realitat, però de quina realitat estem parlant? La realitat empírica que perseguiu en el relat només és crearà quan la desitgeu... i non deixarà de ser ni brîtat ni mentida sinó una altra cosa!"

Calificació: ****/*****