Tradició i creació

 

Tradició i creacio, i altres notes sobre literatura. Toni Sala. L'Altra Editorial, 2024

Fa molts anys, al tren que em duia de casa a la feina, estava, com solia fer l'hora llarga que trigava entre una i l'altra, llegint —nota per als més joves: va haver-hi un temps que la gent, al tren, llegia—, quan el passatger, jove, rondant la vintena, que tenia al davant, va començar a mirar, interessat, la coberta del llibre que jo tenia entre mans; quan va poder mig deduir de què es tractava, em va dir, amb la inconfosible cantarella argentina:

—¿Estás leyendo Borges?

Efectivament, estava llegint ‘El Aleph’ —ja he dit que fa molt temps d’això—, en la mítica edició de Libro de Bolsillo d’Alianza Editorial.

—Sí —vaig respondre, mostrant-li la coberta; en aquella edició, el nom de l’autor estava imprès en lletres molt més grans que el títol—, es ’El Aleph’.

—¿Y es bueno?

No vaig poder resistir…

—Perdona, pero pareces argentino… ¿No has leído a Borges?

—Ah, no —va respondre, condescendent—, yo no leo, yo escribo.

«Nanos gigantum humeris insidentes». Segons la llegenda, va ser Bernat de Chartres qui va dir que som con nans enfilats a les espatlles de gegants —la cita completa és més llarga, i fins i tot li canvia el sentit, però pel que m’interessa, ja en tinc prou—. Es veu que també va dir que el pitjor enemic de l’home és la pròpia ignorància, però aquesta cita encara és més apòcrifa que l’altra.

M’han vingut al cap aquestes dues anècdotes mentre llegia el darrer llibre publicat d’en Toni Sala, ‘Tradició i creació’, en el que l'autor, un escriptor majúscul però conscient del seu nanisme, ret homenatge als ‘seus’ gegants, que també haurien de ser els nostres: Martorell, Guimerà, Víctor Català, Carner, Verdaguer, Riba, Pla, Rodoreda... He llegit tots els llibres de ficció d’en Toni Sala; i encara que aquest té més a veure amb la seva faceta de professor, que va estar exercint fins fa uns quants anys —també he llegit el que és, tan segura com injustificadament, el més anomenat dels seus títols, ‘Petita crònica d’un professor a secundària’, un llibre interessant que en Sala ha anat ampliant i actualitzant en d’altres escrits i en les seves col·laboracions als mitjans escrits—, és a ‘Tradició i creació on es demostra que en Sala novel·lista i en Sala professor —és a dir, en Sala lector; segona nota per als més joves: va haver-hi un temps que els professors de llengua i literatura llegien— són inseparables: només es pot escriure bé si s’ha assimilat gran part de la tradició —per seguir-la o per traïr-la, això no importa— que ens precedeix, i sense la qual la creació és impossible; només es pot escriure si s’ha llegit i paït tot el que s’ha escrit abans de nosaltres. La lectura és la verdadera cuina de l’escriptura, el veritable i insubstituïble aprenentatge, un aprenentatge que —no ho he preguntat a en Sala, però m’imagino la resposta— jo sospito que mai es por donar per finalitzat.

Em temo que el problema no és que siguen nans, és la nostra insistència en enorgullir-nos de la nostra minsa, estèril i insignificant estatura.