Els angles morts

 

Els angles morts. Borja Bagunyà. Edicions del Periscopi, 2021

Res és el que sembla, però tampoc el seu contrari.

Cal dir-ho tot, però no es pot.

En Morella és un professor universitari cínic i descregut. En Morella ha sigut injustament ―sempre segons el seu parer― arraconat en la concessió d'una càtedra que s'ha atorgat a un col·lega menys qualificat, però millor relacionat. La seva decepció és enorme i la frustració afecta fins i tot el tracte amb els alumnes i, malauradament, les seves perspectives acadèmiques respecte del treball, en un estat de work in progress etern ―la impossibilitat, en versió morellesca―, que l'ha de llençar a l'estrellat universitari, pomposament anomenat La Investigació. 

«L'existencialisme és un onanisme.»

Després de la caracterització immisericorde d'en Morella, la propera presa de la cacera dialèctica del narrador és la universitat com a institució, un cercle hermètic i autofàgic, amb les lluites per les engrunes del pastís funcionarial entre l'estament professoral de nivell més baix i més precari de la jerarquia, i la coneguda però a voltes inintel·ligible rivalitat entre col·legues i les punyalades a l'esquena al mateix temps que els elogis més ditiràmbics; però també la degradació paulatina de que ha estat objecte les darreres dècades en mans de pedagogs revolucionaris i utilitaristes amb càrrec polític; la degeneració  mateixa, per cert, que fa possible que individus com el propi Morella i molts dels seus col·legues exerceixin el professorat universitari.

«Com era que la gent tenia tantes idees?»

Això ja ho hem llegit: Vladimir Nabokov (Pnin, 1957), David Lodge, (Changing Places: a tale of two campuses, 1975), Saul Bellow (The Dean's December, 1982), Philip Roth (The Human Stain, 2000), Zadie Smith (On Beauty, 2005); es coneix com a novel·la de campus, els anglosaxons en són especialment addictes, i les més representatives, com algunes de les citades, contenen considerables dosis de paròdia ―i de paròdia de la paròdia (no sé si hi ha terme literari per a això) en el sentit davidfosterwallacià― i d'hipèrbole ―una hipèrbole deformant (la deformació és el personatge ocult de la novel·la; la deformació i la deformitat, però això ja és un paner destinat a d'altres figues), aquesta en la tradició thomasbernardiana―. 

Però res és el que sembla, i tampoc el seu contrari.

La Sesé, la dona d'en Morella, cap del servei d'obstetrícia d'un gran hospital, és tot el contrari del seu marit: una professional d'una peça, reflexiva, lúcida, responsable i molt intel·ligent. Conscient d'aquesta diferència, el narrador ―després tornaré a parlar d'aquesta figura― no s'enceba ni en les peculiaritats professionals ni en les particularitats del seu medi laboral ―tot i compartir molts trets amb el món universitari, com l'endemisme, les tibantors jeràrquiques i l'autofàgia (en aquest cas, potser seria millor parlar directament d'antropofàgia)―. La sensació del lector és que, en aquest cas, es tracta d'un retrat prou més fidedigne, més acurat, menys centrat en l'anècdota i, per tant, més desinteressat i més complet ―què li passa al narrador?―.

«El desastre de la biologia, que només era capaç d'ajornar la catàstrofe.»

A aquestes alçades de l'acció, el lector té la sensació de que l'autor planteja dues subtrames paral·leles i que, tan formal com estilísticament, correran enfrontades fins que s'ajuntin: dos  personatges, dues caracteritzacions, dos conflictes; per a en Morella, la càtedra fugissera; per a la Sesé, el succés ocorregut a la rutinària guàrdia nocturna de la nit de Nadal, una terrabastada inassumible en el seu món lògic i racional ―la impossibilitat, en versió sesianesca―. Enfront de la inesgotable seguretat, professional i personal de la Sesé, els dubtes irressolubles, els tantejos improductius, la inseguretat congènita d'en Morella; davant la irrevocabilitat de la ciència, la volatilidad de la filologia; davant la responsabilitat professional, la deixadesa del passacompuguis i del quidiapassaanyempeny; de la urgència de les decissions a la procrastinació dels projectes.

Però cal recordar que res és el que sembla, i tampoc el seu contrari.

Ja tenim, doncs, a dos dels protagonistes de la novel·la ―se n'endevina un tercer, si comptem només els vius, però jo no m'ho acabo de creure, més aviat penso que el narrador m'ensenya un  gat i preten convence'm de que és una llebre―, el retrat canònic de la burgesia barcelonina ―que es pot empaltar a qualsevol altre gran ciutat (o urbanització de camp de golf o d'aquelles que tenen barreres i guàrdies de seguretat amb gossos que fan la ronda nocturna per vigilar que ningú accedeixi al seu perímetre, ni que sigui sense intencions transgressores), però que és d'origen inequívocament barceloní―, una parella modèlica, professionals qualificats, benestants, beneficiaris d'un matrimoni que el temps ha convertit en una associació benèfica amb ànim de lucre raonable, i el costum en una películ·la que se saben de memòria, d'aquelles que es riu o es plora abans de que toqui perquè es coneix a la perfecció el que succeïrà immediatament. 

El temps i el moment adequat són dos paràmetres que poden estar relacionats però amb una significació oposada: un tren pot arribar a temps però no en el moment adequat. En Morella es dispersa entre ambdós paràmetres; si fos un tè, hauria estat en infusió el temps reglamentari, però consumit quan ja està fred; si fos un glaçó de cubata, hauria estat el temps necessari al congelador per assolir la solidesa canònica, però quan es prengués la beguda ja estaria mig desfet, aigualint el combinat. Morella sempre ―gairebé sempre― arriba a temps, però rarament  en el moment adequat; la Sesé, en canvi, racional, normativa i sistemàtica, es prendria el tè o el cubata a temps i en el moment apropìat.

Malgrat els desequilibris personals d'ambós protagonistes, uns desequilibris per sota del dintell  de percepció acceptats com s'accepta un xàfec el dia que no has agafat el paraigua, i la inestable estabilitat de la seva vida en parella, una perturbació enquistada, aceptada, que pel fet de formar part de la vida quotidiana no es té en compte excepte en les poques situacions crítiques ―unes situaciones que l'acceptació del desequilibri acostuma a evitar: si cau un, cau l'altre―, hi ha un factor exògen, després de vint-i-tres anys de vida en comú, qui ho diria, que amenaça amb trencar l'estatu quo: la visita d'Olof, el fill de Gerard, el germà gran d'en Morella ―el tercer protagonista que ens vol fer colar el narrador (o un dels narradors, m'estic fent un embolic), jo sospito que  per poder aparèixer en l'acció mitjançant persona interposada―, un mil·lenial insuportable, torracollons i posseïdor de totes les característiques de la postadolescència, "l'ultranebot", que es trasllada temporalment a Barcelona, que exigeix els seus drets familiars i que envaeix la pausada convivència del matrimoni ―"era insofriblement singular, el nebot. Un original"―; i distruptiu, perquè no s'estalvia posar en evidència ―com sí que fa la Sesé, en virtut d'un conveni tàcit i de no agressió; ¿no és això, el matrimoni, un contracte per posar en situació de Guerra Freda les diferències que, si s'explicitessin, acabarien en una situació de Destrucció Mútua Assegurada?― totes les xacres professionals i personals d'en Morella, i fins i tot la seva "aluminosi intel·lectual".

«No hi ha res més mediocre que l'obsessió per la pròpia mediocritat.»

Els conflictes estan plantejats: el d'en Morella amb la universitat i amb la seva dona, el de la Sesé amb l'incident i amb el seu marit, i el del nebot amb tots dos ―complementats pels nombroses enfrontaments de baixa intensitat que els envolten, com no recordar dates concretes, no recullir la taula o no obserbar el respecte degut als grans―; però falta la prova definitiva, el llençament a l'arena del coliseu, armats fins les dents per posar en joc la supervivència: amb l'abandonament ―la il·lusió d'abandonament, millor dit, hi ha moltes coses que no es poden abandonar per més que s'intenti― de les perturbacions quotidianes particulars ―la universitat, l'hospital― i la pau  adquirida recentment ―el nebot, que ha anat a seguir la seva recerca lluny d'ells dos―, l'escapada a un restaurant llunyà que obligarà a un llarg viatge en cotxe sense més companyia que la mútua i sense cap motiu de distracció, a part de l'esforçada conversa. Però la separació de l'entorn habitual és una teràpia en sí mateixa; diferent de la que planteja en Morella quan se l'enduu, però igualment efectiva: representa un viatge al passat per a la Sesé, un altre pas, ni el primer ni el definitiu, per reconciliar-se amb uns fets que no va saber entendre quan van succeïr però que han anat tornat-se dexifrables en un estrany procés retroactiu en que cadascun explica, en comptes del consecutiu, l'immediatament anterior.

Però no hi ha res capàs de distreure la Sesé del succés de la nit de Nadal; qualsevol distracció queda interrompuda, tard o d'hora, per la presència fantasmagòrica del nounat, producte d'un fet inexplicable que l'obliga a dedicar-li tota l'atenció i a buscar literarura científica que satisfaci la seva ànsia de saber, repassar totes les investigacions relacionades i intentar que l'aconteixement entri en el sistema de coordenades que configura el seu món causal i racional. I és que quan s'acaba la novel·la ―vull dir, quan l'autor la dona per acabada, quan ja en té prou, quan ja no vol escriure més―, lluny d'haver-se resolt el/s conflicte/s, el que es planteja és una veritable conflagració: per a en Morella, el suïcidi d'un admirat/envejat/menyspreat col·lega; per a la Sesé, el descobriment de que el succés de la nit de Nadal no és un incident aïllat.

I és que cal dir-ho tot, però no es pot.

Suposo que quan un autor decideix escriure una novel·la, més enllà dels tòpics habituals de titular de suplement cultural, es veu enfrontat a decidir entre escriure una trama universal, atemporal, amb personatges arquetípics i situacions tan generals que poden aplicar-se com a models ―sempre en temps passat i narrador omniscient―; i escriure novel·les ubicades en un lloc i un temps determinats, amb elements locals i contemporanis, reconeixibles en la seva singularitat, particulars, únics i distingibles ―si pot ser, en present i en primera persona―. És clar que hi ha una tercera via, que també cau sobre el seu procés de decissió, la superació d'aquesta disjuntiva,  en funció de l'ambició de la proposta: del local a l'universal mitjançant el tractament dels temes de forma abstracta i teòrica, eliminant, o, millor, convertint les particularitats en punts de referència a partir dels quals, com en els dibuixos que es formen unint amb una línia amb una sèrie de punts numerats, es basteix la trama subjacent, aquesta ja, sí, universal.

I és que cal dir-ho tot, però no es pot.

La mateixa decissió cal a l'hora de triar a qui explicarà la història. A Els angles morts n'hi ha, al menys, dos ―o un de sol, però afectat per una grau dissonància cognitiva―: el narrador irònic, fotetes, digressiu, clarament enfrontat a Morella, per qui sembla sentir una barreja de ràbia i antipatía; l'autor es deleix amb les formes estilístisques avanguardistes amb una versió acadèmica del trencament formal del procediment narratiu: assistim a un desenvolupament laberíntic mitjançant frases que, a força d'exhaustivitat, acaben frenades just abans de precipitar-se a l'abisme, sense finalitzar, sense conclure, i que fan giragonsar la trama amb moviments acrobàtics però impedint-li, precisament degut a aquestes espirals que no volen deixar cap explicació, que és ampliació, pendent, avançar; una delectatio morosa en els detalls i en els parèntesi que troba el seu objecte, la seva raó de ser, en no culminar mai ―recordeu la permanentment absència de La Investigació―. Però quan la protagonista és la Sesé, desapareix el narrador gamberro i pren el relleu un relator molt respectuós, des del principi de part seva, confident i empàtic; l'escriptura es converteix, estilísticament, en decimonònica, amb una estructura tradicional passada pel cedaç dels grans narradors del segle XX. En ambdós casos, però, l'estil es defineix mitjançant una escriptura envolvent, per capes, que avança després d'exhaurir totes les possibilitats semàntiques mitjançant una arborescència de significats molt elaborada, però estranyament propera a l'oralitat.

Finalment, pel que fa a l'estructura subjacent, sorprenen favorablement algunes de les decissions preses per l'autor: l'absència de conflicte clàssic i, al seu lloc, la descripció del passat i del present dels personatges, i la presentació i el desenvolupament dels episodis conflictius sense intenció de transcendentalitat; també, la notable diferència entre la percepció subjectiva dels conflictes personals per part dels protagonistes i la que recull el lector ―una percepció fortament dirigida  però no justificada per la intenció de l'autor―; i, finalment, el tractament exquisit, i encara més comparat amb el que ofereix a Morella, que li dispensa el narrador a la Sesé, en la més pura tradició bovariesco-flaubertiana d'autor enamorat de la seva protagonista.

No sé ―tot i que a mi sí que m'ho sembla― si Els angles morts és una de les millors novel·les catalanes publicades els darrers anys, però del que sí que estic segur és de que és una de les més intrigants; comparades amb el panorama actual de la narrativa contemporània en català, molt poques aconseguixen emparellar les imprescindibles dosis d'ambició amb un resultat tant excel·lent.

N.B.: La novel·la esmenta una imatge interessant que potser pot resumir l'esperit d'Els angles morts: l'ecografia, que no és una imatge real sino, en paraules del propi autor, el resultat d'un procés de lectura dels ecos dels ultrasons que la maquinària emet i recull, després de reaccionar als diferents graus de solidesa del cos ecografiat, i retorna en forma d'imatges codificades que cal dexifrar.

És a dir, que res és el que sembla, però tampoc el seu contrari.