El meu Amic

 

El meu Amic. Esteve Miralles. Angle Editorial, 2022.

Em sembla que entenc la diferència entre un escriptor i un escriptor professional; el segon deu ser aquell que pot viure ―amb diferents intensitats― del que escriu, mentre que el primer necessita altres fonts d'ingressos. El meu coneixement de la literatura en català no abasta per convertir el que no és més que una impressió en principi d'aplicació general, però conec molt pocs escriptors ―literaris; els periodistes són una altra cosa: hi ha qui pot viure, per exemple, de fer cròniques esportives― en llengua catalana ―i no gaires més en castellà― que puguin viure honradament d'allò que escriuen. 

No en tinc ni idea, en canvi, d'allò que distingeix una persona que escriu d'un escriptor; no deu ser pas el favor del públic ―massa voluble i dirigit per operaciones de pur màrqueting―, ni el nombre de publicacions ―en un país amb una desmesurada plaga d'edicions―, ni la hipotètica qualitat literària ―establerta per una crítica venuda als grans grups de comunicació―, ni tan sols, o encara menys, per l'autodefinició com a escriptor dels propis interessats. No soc capaç de formular un test per establir definitiva i inqüestionablement si algú que escriu és o no un escriptor ―si és que, insisteixo, es possible, convenient o raonable la distinció―, però sí que em sembla que puc discriminar entre què és literatura i què no ho és de cap de les maneres, només em cal llegir alguna de les seves obres per distingir-ho.

Tampoc sé la raó, més enllà d'alguns casos en què ho he averiguat dels propis interessats, de per què hi ha autors, en aquest cas, escriptors, deixeu-me centrar en ells, raonadament prolífics ―un títol cada dos o tres anys, potser quatre― i d'altres sospitosament improductius ―una publicació cada deu anys?―, ni les possibles relacions entre termes que, en certs moments, podrien considerar-se relacionats: fertilitat, professionalització, autoexigència, necessitats bàsiques... 

Però aquest post, que ja s'està fent massa llarg, no té la intenció de ser una disquisició més o menys ―més aviat menys― teòrica sobre els entrellats del fenòmen de l'escriptura, sinó un crit d'atenció, dirigits als lectors en general i als amants dels reptes estilístics en particular ―però també als addictes a les bones històries― relatiu a la darrera publicació d'un dels escriptors més irraonablement improductius del panorama literari; El meu Amic és tot just la tercera obra narrativa ―Retrobar l'ànima (2013) és un dietari, mentre que Núvols com (2001) s'acostaria més al concepte del que s'enten com a novel·la― de l'autor; tres obres ―alguna més, si tenim en compte assaig i poesia― publicades en un lapse de més de vint anys no sembla un exemple de productivitat; un pot arribar a especular amb les raons que justificarien aquest rendiment tan baix, però ni el que escriu això es veu amb cor d'exposar-les ni, realment, importen un borrall.

«Soc un historiador en crisi, i ―enmig de les meves distraccions de l'any Tretze― en lloc d'obrir els lligalls que tinc davant, i apilats per terra, i a l'ampit de la finestra, en aquest despatx en què ningú em no em vigila, m'he posat a transcriure records del meu Amic. No tinc un propòsi definit, ni un projecte de recerca en marxa; és el que faig, de moment, per ara. Compilo records. D'ell. Per exemple».

Un narrador sense nom, davant la desaparició del seu Amic ―les majúscules, ara i en endavant, reprodueixen les del text―, escriu una sèrie de notes, de fragments a vegades inconnexos, relatius a aquell també innominat conegut; a vegades, es tracta de records propis, a vegades d'experiències que aquell li va comunicar; sovint reproduiex, però també endevina, especula o investiga fins i tot en els propis records, en les seves fílies i les seves fòbies, sense cap altre propòsit confessat que passar l'estona i ajornar la feina a la què se suposa que hauria de dedicar el seu temps.

«Com que ara no puc parlar amb el meu Amic, no he pogut fer altra cosa que anotar els records del poc que em va explicar: i buscar l'ajuda de la memòria dels pocs confidents que va tenir».

El narrador ens vol fer creure que no hi ha cap propòsit definit en aquest recull d'anotacions; el format, fragmentari i parcial, hom diria que fins i tot arbitrari, més proper al quadern de notes que a la narració en el sentit clàssic, sembla recolzar aquesta manca d'intenció, però a mesura que s'avança en la lectura el lector se n'adona de que amaga més que mostra, sense saber precisar ni què és ni de quina naturalesa; la fiabilitat del narrador queda en entredit, igual que la seva identitat, i la sornegueria que traspuen algunes intervencions fan dubtar dels seus propòsits. El fet de que aquest quadern de records sigui provocat per una desaparició ―un desencadenant, per cert, molt semblant al de Núvols com―, i que aquesta fugida quedi resolta ―però no el motiu, al menys de forma clara― a les poques pàgines, un any després, provoca la sospita; però també ho fan l'enfocament narratiu, l'aparent absència de fil de la trama  i la pròpia particularitat del narrador, que es fa evident en la seva exposició. Sovint, sembla voler plantejar una novel·la en clau ―per més que aquesta particularitat tant pot adjudicar-se al narrador com al propi Miralles―, encara que ens la vulgui fer passar per una simple relació de records, propis i aliens, sense més nexe causal que les circumstàncies ―aquesta vegada sí: del narrador― i, presumiblement, més enllà de les associacions que tenen lloc a la seva ment.

Formalment, la novel·la ―per simplificar, l'anomenaré així― està dividida en quatre etapes no  successives marcades per uns títols que semblen anar més enllà del seu significat: "Subtilitat" no deixa de ser una mena de justificació ―d'autojustificació?― del narrador; "Candor" exposa els antecedents, l'entorn social i la història del pare de l'Amic; "Tornar-hi" és un exercici per passar del particular a l'universal; i "Tornar-s'hi", el darrer capítol, és el reconeixement dels danys i l'inventari definitiu de les pèrdues.

Si bé l'estil del text no és gens complaent amb el lector ―qui diu que ho hagi de ser?―, que es veu obligat constantment a reformular totes les hipótesi que havia pogut proposar per enllaçar els diferents episodis, la inclusió de fons documentals ajuda a la recreació d'un ambient en el què els personatges suren com restes d'un naufragi social, polític i personal, el primer, el del propi narrador. A més a més, tots hem conegut ―en el pitjor dels casos ens hem emmirallat― en la nostra vida laboral i personal, individus com l'Home fort, l'Home fosc, la Mestressa; però també el Pare de família ―afortunadament, no hem conegut a la Poeta incapaç (d'escriure poesia); no tan implicadament com l'Amic, és clar, de Poetes i Poetes incapaços d'escriure poesia tothom en coneixem un munt ―; i tots podem reconèixer a personatges públics com el Candidat feliç o d'altres encara més evidents. 

Ni sé ni vull especular ―aquest verb ja ha sortit alguna vegada al llarg d'aquest escrit, oi?― al voltant de les intencions de l'autor, les seves motivacions ―si és que n'hi ha alguna, si és que n'hi ha d'haver alguna― per enfrontar al lector a una novel·la tan inteligent com desassosegadora i induïr-lo a seguir a uns personatges inconstants que mostren les seves diferents facetes abans que els pugui fixar. El que sí que puc afirmar, i aquesta és potser la conclusió més profitosa, és que és possible escriure novel·la de moltes maneres, i que El meu Amic n'és la mostra.

Altres recursos relatius a l'autor en aquest blog:

Interludi poètic: constància de lectura