31 de octubre de 2016

Breus notes sobre literatura-Bloom

Breus notes sobre literatura-Bloom. Gonçalo M. Tavares. Periscopi, 2016
Traducció de Pere Comellas. Pròleg de Borja Bagunyà
"Llibre: El llibre ha de ser un perill enquadernat."
Tavares és un escriptor que ha estructurat la seva obra narrativa -que està estructurant seria potser més correcte, doncs el concepte de work in progress sembla fet expressament per a ell- en diferents facetes: purament narrativa o narrativa convencional: La máquina de Joseph Walser; el relat curt, a la sèrie Mi barrio; i unes composicions híbrides, a vegades properes al diari personal, com a Biblioteca, a vegades amb un caràcter més teòric. És en aquest darrer emplaçament on caldria col·locar aquestes Breus notes sobre literatura-Bloom (Breves notas sobre a literatura-Bloom, 2016), que formen part del projecte Enciclopedia com a volum físicament independent però conceptualment complementari.
"Entenc totes les paraules, però no entenc el text del tot: aquest és l'efecte de la literatura-Bloom."
Tavares subtitula el llibre amb el substantiu "Manifest"; ens trobem, doncs, davant d'una declaració pública d'intencions "tècnico-literària", que apel·la al que en diu "literatura-Bloom", i que la defineix, més per aproximacions successives que per explicació concreta, i la distingeix de la que no mereixeria aquest qualificatiu; en definitiva, Tavares parla d'alta literatura i altres literatures, però la seva declaració no s'atura en aquesta distinció maniquea.

Una de les preocupacions fonamentals de Tavares és la relació entre realitat i literatura; seguint el raonament de Borja Bagunyà a l'excel·lent pròleg, la tesi és que no podem fumar la pipa de Magritte per més que allò que està representat al quadre sigui una pipa. El món dels objectes i el de les representacions tenen un àrea d'intersecció, però no es corresponen exactament.
"Individualitat: [...] Una frase té el seu moment per demostrar si val la pena que existeixi. Una frase té quinze segons d'existència per al lector. En aquests quinze segons ha de demostrar que es mereix existir en els propers quinze segles."
El Manifest de Tavares no imposa una lectura concreta, ni tan sols una "direcció", estrictament parlant: és una hipòtesi que intenta establir un punt de partida; i té un avantatge sobre la crítica: mentre que aquesta ha d'argumentar -sovint forçadament i en direccions preestablertes-, té intenció de totalitat, intenta explicar el món, sistematitza i passa pel sedàs, el Manifest es limita a enunciar i només preten establir els límits. Aquesta referència mútua es pot explicar amb un exemple gràfic: donat un cercle, la crítica ocupa les regions centrals, aquelles que estan menys afectades pel moviment circular; és un sistema tancat, autorreferencial, amb vocació de totalitat. El Manifest, en canvi, ocuparia les regions perifèriques, allunyades del centre, més subjectes a les convulsions del moviment; és un sistema obert, no al·lusiu, sempre subjecte a modificació.
"Invenció: Inventar és un procés antic, un procés que es repeteix. Inventar és imitar el procés d'inventar. La invenció és una imitació no superflua.La imitació és una invenció redundant."
Però el Manifest té un altre punt de distorsió que reforça el seu caràcter insòlit: la forma de Diccionari, l'exemple perfecte de l'ordre arbitrari, de pura convenció, autocomplaent, i que no té cap altre ús que en sí mateix. Un diccionari conté totes les paraules necessàries per a qualsevol frase, igual que el magatzem proveeix de tot el material per fer una construcció, però no pot, per sí mateix, convertir-se en frase, o l'altre convertir-se en edifici.
"Realitat: La realitat-Bloom és una invenció del llenguatge i no al revés.
Què és la literatura-Bloom, doncs? Aquesta és una definició que, naturalment, no està al Manifest, que s'ha de deduïr de l'esperit de les entrades del diccionari; és més fàcil definir-la a la contra, concretar què no és literatura-Bloom que el que és; ens trobem, doncs, davant la impossibilitat de definir sense emprar la paràfrasis. Per exemple: si pots deixar el que estàs fent, posar-te a llegir, i reemprendre el que feies just en el punt en el que ho has deixat, la literatura que has llegit no és literatura-Bloom.

Apunts d'una Sessió de Treball amb Gonçalo Tavares


Borja Bagunyà i Lana Bastasic, ànimes rectores de la recentment inaugurada Bloom, Escola de Literatura, van organitzar una Sessió de Treball amb Gonçalo Tavares a la que van tenir la gentilesa  de convidar-me.

El primer que sorprèn és l'amabilitat de l'autor, que entengui gairebé a la perfecció el català amb el que en Borja va introduïr la sessió, i que, malgrat manifestar no saber castellà -va excusar-se dient  que intentaria parlar en portunyol, tot i advertint que "pensar en una altra llengua és no pensar"-, el seu domini de la comunicació va fer sobrera la intervenció del traductor.

Gran part de les intervencions de Tavares es van referir a l'acte de l'escriptura. Tavares entén l'escriptura com un acte eminentment físic que necessita d'un espai i d'un temps, i només després d'haver aconseguit que ambdues circunstàncies siguin favorables té lloc el fet concret de l'escriptura; personalment, ell necessita aïllament, fins a tal punt que posseeix un atelier independent de la casa on viu perquè li cal foragitar violentament tot allò que és aliè a l'escriptura. Exigeix tanta concentració que defineix el temps d'escriptura com a temps de sonambulitat, un temps amb unes coordenades que forçosament s'allunyen de la vigília habitual. Escriure és un verb que implica moviment físic, com "caminar", i no com "pensar".

Pel que fa a la forma concreta, al ritual, Tavares s'aïlla però mai es disposa davant de l'ordinador amb la pantalla en blanc; llegeix, escolta música, bada, fins que arriba, quan arriba, el moment d'escriure. A partir d'aquí, redacta torrencialment, instintivament, acumula material, i quan creu que ha acabat, corregeix les errades tipogràfiques i el guarda. Pel que fa a les errades, Tavares ha desenvolupat un sistema ràpid de mesurar la qualitat d'allò que ha escrit; l'anomena el Test de velocitat, i consisteix en comptar el nombre d'errades d'una fulla o d'una sèrie de fulles: quantes més en tenen, més qualitat té el text perquè vol dir que l'ha escrit més depressa, i sempre escriu millor com més depressa ho fa -"torrencial" i "inundació" són dues de les paraules que es van repetir més al llarg de la sessió-. Una vegada acomplerta aquesta primera correcció, el treball acumulat en forma privisional de llibre s'ha de deixar reposar, se li ha de donar temps perquè vagi "refinant-se". Tavares, que va confessar tenir material "en repòs" per a molts llibres, no publica immediatament després d'escriure; a tall d'exemple, el primer llibre que va publicar, voluntàriament als trenta-un anys, el tenia "acabat" als vint-i-dós. Una frase, un paràgraf, un llibre, no s'escriuen per publicar, són un producte de naturalesa privada, i aquest lapse de temps entre l'escriptura i la publicació permet que s'estableixi una distància que esdevé imprescindible entre "l'escriptor" i "el corrector" i que, per exemple, aquell no pateixi les conseqüències del treball de retallada d'allò escrit: "retallat també és escriure". No pot haver-hi pacte amb el lector; l'escriptura és un acte privat que ha de fer-se sota la premisa de la plena llibertat individual no negociable.

Insistint en la dimensió física de l'escriptura -de la qual la seva relació amb la ciència hi deu tenir força a veure; ell pensa que hi ha una connexió evident i desitjable entre l'escriptura i la matemàtica-, Tavares pensa que una frase és l'ocupació verbal, amb paraules fetes de lletres fetes de traços que es poden reduïr a unes poques línies fonamentals, d'un espai, i que aquest espai no es pot malmetre; per tant, cada frase ha de tenir un índex d'intensitat elevat. Aquesta intensitat és la que atorgarà autonomia a la frase i, quan això succeeix, validesa: una frase no ha se der mai allò indistint que està entre dues frases similars.

Pel que fa a la literatura, i després de preguntar-se quina és o ha de ser la seva naturalesa real, Tavares és de l'opinió que la separació en gèneres és "castradora" perquè tot encasellament elimina possibilitats: només existeix el text. Aquesta poca evolució al llarg de la seva història ha condemnat a la literatura ha ser, en comparació amb altres arts, el més conservador, el més acomodat, el més popular; i aquesta autocastració la pot acabar conduïnt a la irrellevància: si la literatura no perturba, no serveix per a res.


Calificació: hors catégorie

Material complementari:

Sebastià Benassar ha publicat a la Revista Bearn l'article "Una lliçó de literatura-Bloom" dedicat a l'estada de Tavares a Barcelona.

Altres recursos relatius a l'autor en aquest blog:
http://jediscequejensens.blogspot.com.es/2015/04/lecturas-de-abril.html: El Barrio
http://jediscequejensens.blogspot.com.es/2013/07/lecturas-de-julio.html: Un viatge a l'Índia
Publicar un comentario