Àngels menors

 

Àngels menors. Antoine Volodine. La Segona Perifèria, 2023
Traducció de Josep Alemany

Sembla ser que hi ha un escriptor en francés i traductor del rus i del portuguès que respon al nom d'Antoine Volodine, però que en realitat, com  Elli Kronauer, Manuela Draeger, Lutz Bassmann, Infernus Iohannes y ves a saber quants noms més, es tracta d'un heterònim d'un tal Jean Desvignes. Però això, en tot o en part, pot no ajustar-se a la veritat. En tot cas, remeto als lectors interessats al post Antoine Volodine d'aquest mateix blog i, als lectors en francès,  a l'article «L'ambiguïté des voix narratives dans le post-exotisme d'Antoine Volodine: choix d'éscriture, monde fictionnel et stratégies de réception», en el que Anaïs Oléron, professora de la universitat de Rennes 2, examina quatre títols de l'autor: Écrivains (2010), Les aigles puent (2010), Onze rêves de suie (2010) i el que es podria considerar manifest teòric del corrent literari que l'autor ha encetat, Le post-exotisme en dix leçons, leçon onze (1998).

Àngels menors (Des anges mineurs, 1999) va merèixer el Prix Wepler 1999 i el Prix du Livre Inter 2000; el títol es reconegut com una de les obres majors de l'autor i va ser traduït per Laura Sala Rodríguez i publicat en castellà per Editorial Berenice el 2008; La Segona Perifèria el publica en català després de que l'any passat edités Solo de viola, potser l'obra més coneguda de Volodine.

El text és un conjunt de quaranta-nou textos curts, suposadament autònoms, que fan referència a 49 personatges, protagonistes aïllats d'una història que es va teixint a mesura que es desenvolupa. Aquesta estructura es pot considerar sota una forma especular que, seguint la proposta del  prologuista, Jordan Stump, requeriria, tal com suggeria Julio Cortázar en relació a Rayuela, una relectura immediata a la primera que seguís l'ordre 1-49, 2-48, 3-47, etc.; però, també, una altra, no efectiva, que és la de les interconnexions —no les que s'expressen mitjançant la trama, sinó les de caire formal: repeticions, canvis en el protagonistas...— que pot arribar a provocar la perplexitat del lector. És, naturalment, un altre dels efectes que vol ocasionar Volodine, i que és comú a d'altres obres, mitjançant el qual, aquest, jugant amb la memòria del lector, assaja a concebre tantes novel·les —obviem la pertinència d'aquesta classificació— com lectures d'un mateix lector. 

Les proves que Àngels menors planteja al lector són múltiples i variades: dificultat per distingir el narrador, per centrat la trama, per destriar les referències reals de les imaginàries, per atorgar un paper determinat a cada personatge, fins i tot per esbrinar si algun d'aquests personatges podria identificar-se amb l'autor, tan afeccionat als heterònims. El lector no pot donar res per suposat, cada línia és una sorpresa, cada interacció pot desembocar en senders desconeguts, cada personatge pot portar a terme accions inesperades: el lector va fent-se una idea de la trama, però es veu obligat a rebutjar-la en el proper capítol. Això provoca una lectura progressivament perturbadora degut a la indefinició de la trama, la dissolució dels protagonistes i la incapacitat del lector en distingir allò que ha succeït del que és degut a la imaginació del narrador.

Volodine, o com es digui, no ho posa fàcil, però la història de la literatura no medeix el valor d'un autor en termes d'accessibilitat i sempre reserva un lloc preeminent als que arrisquen.