La vida imperfecta

 

La vida imperfecta. Una introducció a Montaigne. Jordi Bayod. Quaderns Crema, 2022

«No he fet més el meu llibre del que el meu llibre m'ha fet a mi, llibre consubstancial a l'autor». (II, 18, "Del desmentir").

Quaderns Crema publica un altre assaig sobre Montaigne ―al seu fons figura l'incomparable Montaigne d'Stefan Zweig, prologat i anotat per l'autor d'aquest nou volum―, de la mà de Jordi Bayod, traductor de l'edició d'Acantilado dels Assaigs, Los ensayos, según la edición de 1595 de Marie de Gournay. Com en d'altres ocasions en què es parla en aquest blog d'un assaig, no em capficaré en debatre o rebatre les aportacions de l'autor ―encara que no m'he pogut resistir a fer constar dues objeccions―, sinó a transcriure part de les notes preses al llarg de la lectura, algunes suggerides pel propi text, altres provocades per la relectura simultánea dels Assaigs.

«Aquestes utilitats exquisides són pròpies només de la predicació: són discursos que ens volen enviar del tot embastats a l'altre món. La vida és un moviment material i corporal, una acció imperfecta i desordenada per pròpia essència; jo m'aplico a servir-la tal com és», (III, 9, "De la vanitat").

Tot i les pinzellades d'estoicisme, d'escepticisme, d'epicureisme i fins i tot de pirronisme, sembla que la màxima i última aspiració del Montaigne dels Assaigs és la recerca de la felicitat, de manera que les  orientacions del pensament propi i les cites de filòsofs d'aquelles escoles esdevindrien, en mans del perigordí, no pas dogmes ni una finalitat en si mateixes, sino únicament fites en el camí cap al plaer i la vida feliç.

Pel que fa a la seva producció literària, és indubtable que l'episodi més determinant de la vida de Montaigne és la reclusió al seu castell, «avorrit i fastiguejat de la vida comuna» (Assaigs, I, 39, "Consideració sobre Ciceró"); una reclusió clàssica que queda compensada pel producte intel·lectual que elabora, la seva obra; no es tracta només de cercar la quietut i el recolliment, d'aïllar-se del soroll del món, sinó de poder copsar-lo amb la perspectiva necessària i no deixar-se contaminar pel contacte continu: un apartament que no té res d'autàrquic ni de quietista. És només en aquesta mena d'aïllament on pot examinar-se fins percebre les seves imperfeccions i ser conscient de la seva finitut.

I és, precisament, aquest coneixement, i només aquest, el que possibilita l'existència d'una vida feliç. Una vida que s'allunya de l'ideal clàssic pero també, encara més, del model que imposa la religió. En la irresolta recerca del bé i de la veritat, Montaigne s'inclina, s'esmerça laboriosament pel primer,  donant per impossible i, per tant, inútil, la segona.

El camí per arribar a les idees que el Montaigne madur exposa als Assaigs no prové d'un únic moment d'inspiració, d'il·luminació, sinó que és el resultat de dos processos igualment rellevants i definitoris: l'experiència acumulada al llarg de la seva vida ―no només fins abans de la seva reclusió, també mentre escrivia―, inconscient i acumulativa; i la disposició, una vegada planejats els Assaigs, plenament lúcida, i més depuradora que dirigida per un dogma excloent ―la vida real excedeix sempre la simplicitat de les doctrines; amb posterioritat, una vegada finalitzats els Assaigs, es podrà comprovar aquesta incompatibilitat, davant la dificultat d'adscriure la seva filosofia a una escola única i concreta―, que comença relegant del seu camp d'estudi, que és ell mateix, tot el que li fa nosa: la pedanteria i el saber pretenciós, el zel i l'excés filosòfics, la formació únicament llibresca, l'excés de seny, l'ascetisme improductiu, sigui filosòfic o religiós.

No és ni exagerat ni reduccionista considerar els Assaigs com una guia ―malgrat l'oposició del propi autor a aquesta mena de textos― per mantenir una vida feliç; aquesta felicitat, basada en la virtut i el bé, no pot ser fruit de la indolència, sinó del contrast entre el mal i el seu contrari, entre el dolor i el plaer. Contradient, en part, l'afirmació anterior, Montaigne entra en conflicte amb les guies per a la felicitat: la que cal cercar en primer lloc i amb més insistència és la felicitat primordial, aquella que ens procura la natura ―tan externa com interna― i, només en el cas de que no es pugui assolir, buscar-la en la filosofia.

El propi Montaigne s'enorgulleix de no seguir ningú, de no fer cas de les opinions alienes i de buscar ajut només quan es tracta de coneixements que no posseeix, però mai en el cas de que es puguin deduir mitjançant la reflexió o el judici.

Aquesta independència respecte dels seus antecessors, la possessió d'un criteri propi ―o el reconeixement sincer de la pròpia ignorància―, són el que fan de Montaigne, amb les seves pròpies paraules, «un filòsof impremeditat i fortuit»; és a dir, ni un filòsof en el sentit clàssic ni en el sentit de la seva contemporanitat, un filósof escolàstic; només és un individu que reflexiona i conversa amb si mateix.

El complement imprescindible per gaudir d'una vida feliç i plena, per assolir l'alétheia ―la grega, no la heideggeriana―, és ser conscient de que som mortals; cal, doncs, tenir la mort sempre present, sobretot en els moments de major alegria, doncs aquesta reflexió ens permetrà deixar de témer-la i incorporar-la al bell mig de la vida ―un dels capítols més citats dels Assaigs li cedeix el protagonisme: «Que filosofar és aprendre a morir», (I, 29)―. Malgrat aquesta disposició referent a la pròpia mort, Montaigne rep un cop dolorós, inesperat, a la fi gairebé insalvable, quan mor el seu amic Étienne de La Boétie.

Malgrat el to general de la seva obra, amable i confident, Montaigne és capaç de ser estricte en aquelles circumstàncies en les que ho creu necessari. Un exemple, paradoxal, és la seva oposició radical a que el savi es barregi en afers mundans, en particular, que intenti millorar la societat i que treballi pel bé comú ―d'on podriem deduïr que no estava massa orgullós de la seva experiència política, o dels fruits de la mateixa―, donant-li preferència sobre l'estudi i la reflexió per a si mateix: la societat és irreformable i, pel que fa a l'individu, només es pot incidir en la seva reforma reforçant o limitant les disposicions innates ―naturals, en les seves paraules―. Amb aquesta mateixa radicalitat, retreu a la religió ―és evident que es refereix al cristianisme― la separació entre la religiositat ―la devoció― i la rectitut moral ―la consciència―: no és concebible que la primera tingui preferència sobre una vida moralment exemplar.

Tornant a l'episodi central de la seva reclusió ―tot i que aquest terme té conncotacions que no poden aplicar-se al seu cas; seria millor, com reflecteixo unes línies abans, parlar d'apartament― en la torre circular al sud de la fortalesa familiar, com qui ha sobreviscut a un naufragi ―les obligacions socials i polítiques; la imatge que genera Bayod és extraordinària― i es prepara per a un nou començament. Amb independència de l'èxit o del fracàs de la decisió en relació a les seves intencions, aquesta va ser una circumstància determinant per al protagonista, però també per a la història de la filosofia, un moviment que va prou més enllà d'un simple gest ―només cal visitar la resta de la fortificació, els jardins i les restes de la torre bessona, que ha canviat poc des d'aquells dies (si s'exceptua l'horrible castell reconstruit, un monument al mal gust), i de les circumstàncies que comporta, a l'hora de valorar els Assaigs― per esdevenir un veritable propòsit; per verificar-ho, en comptes de bussejar en l'exègesi, només cal llegir el capítol "La soledat" (I, 39). Les comoditats són relatives, semblants a la vida en els salons del castell, però el retir relativament ascètic té una justificació: «omni mea mecum porto» ―Bias de Priene, via Ciceró―, totes les meves coses les porto amb mi; és una estança per allunyar-se del brogit del món, però també és, sobretot, el lloc per conversar amb si mateix.

Una reclusió que, per no caure en la melanconia, necessita prèviament una disposició d'esperit forta i decidida, en la qual l'objecte de reflexió té una importància primordial. «Soc jo mateix la matèria del meu llibre» ("Al lector"); aquesta frase, i la intenció que revela, és, probablement, el tret més distintiu dels Assaigs, el que els diferencia de la resta de llibres de la mateixa naturalesa escrits amb anterioritat, i l'aportació perquè es consideri un llibre fundacional que, a més a més, va donar nom i va omplir de contingut a tot un gènere; observar-se a si mateix, explorar-se, assajar-se, ser, doncs, narrador i objecte alhora, i, com a conseqüència, exposar, i no corregir, fidelment la pròpia imperfecció. Queda exclosa la finalitat moralista, perquè es relega la figura del lector, no es té en compte, alhora que es  prescindeix també dels precursors com a referents morals, negant-los el principi d'autoritat.

La fidelitat de l'autorretrat sense trampes és superior a la del retrat, sempre que no es caigui en l'autocomplaença ni en l'autoindulgència. Montaigne no busca ni l'exemplaritat ni la redempció ―ni tan sols resoldre crisis personals―, sinó esbossar-se el més fidelment que sàpiga, sense tenir en compte el profit que en poguem treure els seus lectors; unes intencions molt allunyades de la moral clàssica i de la sensibilitat cristiana tradicionals, però també de la vanitat i de l'orgull. El que tenen de confessió els Assaigs difereix diametralment de la confessió cristiana: no hi ha ni penediment ni propòsit d'esmena ―tampoc recerca del perdó―, sinó la simple exposició, de la que espera, si de cas, només certa forma de redempció laica en la que tampoc confia massa: «Els altres formen l'home; jo en faig la relació, i en represento un de particular ben mal format i que, si l'hagués de modelar de nou, el faria ben diferent del que és. Peró ara ja està fet», (III, 2, "Del penediment").

El concepte que lliga Montaigne a la seva vida, recollint els concepte dels clàssics, Epicur, Lucreci, però també Séneca, és, queda dit, la imperfecció, no tan sols relacionada amb la incompletitut, sinó, també i especialment, amb la impossibilitat de comprendre la plenitut: per instint ens movem vers una fi que no sabem concretar; aquesta carència ens provoca una insatisfacció que ens impedeix, fins i tot, gaudir del que posseïm. Davant de la constatació d'aquesta imperfecció de la vida, l'opció de Montaignen és prendre-la tal com ve, acceptar-la tal com és i obrar en conseqüència, renunciant a una perfecció inabastable. Aquest bany de realisme obliga a adaptar-se a la realitat de les coses ―no al seu significat ni a les seves possibilitats― i ajustar els desitjos i les aspiracions a les pròpies capacitats; només d'aquesta manera són compatibles la imperfecció de la vida humana i l'assoliment d'una existència feliç.

«És una perfecció absoluta, i com divina, saber fruir lleialment del propi ésser. Busquem altres condicions perquè no entenem l'ús de les nostres, i sortim fora de nosaltres perquè no sabem què hi ha a dins». (III, 13, "De l'experiència").

Pel que fa a les objeccions al text, per una part, em sembla excessivament especulatiu respecte de l'amistat entre Montaigne i de La Boétie; i, per l'altra, em fastiguegen les alusions a Freud i els intents d'encabir la filosofia oberta i riallera de Montaigne en les malaltisses i patològiques obsessions de l'impostor  vienès.