17 de octubre de 2009

Un llac en flames



"Gori Desclot, arraulit contra una paret de l'habitació, pensava que hi ha qualque cosa incòmoda en una orgia, s'evidencia amb qualsevol silenci, pausa, canvi o amb l'atzar de la fisiologia. Potser ineluctablement s'estableixen relacions de competència i de revenja, a estones els papers ancestrals del llop líder, de la famella poderosa, del paper de la mantis religiosa; a estones semblaria que hi ha vençuts que paren el coll per implorar clemència. També hi ha quelcom d'avorrit, d'estèril, potser relacionat amb les ombres fosques de la culpa, amb la incapacitat per al gaudi pur, intemporal,
intranscendent i banal, lligat a l'ombra de la transcendència i del sentit, a una dificultat de prescindir de la consciència, d'instal.lar-se més enllà de tot sentit fort, i ser capaços de construir sense ombres, d'entrar en el pur terreny del plaer, en el plaer pel plaer."
Es bastante frecuente que un libro inusual provoque, en los lectores, cierta sensación de extrañeza; si el libro pasa por ser una novela (nouvelle, roman, lo mismo da), literatura de ficción, en resumidas cuentas, y el autor es un afamado poeta en su primera incursión en este tipo de texto, la disparidad de opiniones puede darse por segura: habrá quien, lector usual de ficciones de trama, no pueda sustraerse a cierta sensación de "pesadez" ante un estilo que parecerá engolado e hiperbólico; por otra parte, el lector acostumbrado a la poesía se sentirá molesto por los fragmentos de acción, por los diálogos casuales o las situaciones "prosaicas"; y, entre ambos extremos, todas las variaciones posibles.

Hilari de Cara (Melilla, 1945), especialista en literatura postmoderna y merecedor, entre otros galardones, del Premi Josep Maria Llompart 2007 al mejor libro de poemas en lengua catalana por Absalom (2006), y del Premi Serra d'Or 2009 por Postals de cendra (2007), cambia de registro para escribir la crónica del desencanto de esa
"... colla de marxistes de saló, d'existencialistes i postexistencialistes torturats que es dedicaven a assetjar dones"
mediante la que podría considerarse ficcionalización del fracaso, no por inevitable -cuanto más inalcanzables las aspiraciones mayor la decepción: el fin de todas las utopías- menos inesperado, el fracaso que insensibiliza por el puro hecho de la exposición prolongada. Y al que un lenguaje poético otorga, en justa correspondencia y con un altísimo grado de acierto, esa pátina de la misma decadencia que arrastra a los protagonistas, supervivientes del vía crucis existencial común a su generación.
"Va veure les estàtues, àngels erectes, àngels arraulits, àngels victoriosos, àngels caiguts i qualque representació de figures humanes, lluents i pensaroses, totes sumides en un doble sopor, el sopor simbòlic, i el sopor del manierisme d'un modernisme llepat que tibava la seva musculatura sota el sol declinant i pretenia aixecar-se per damunt de la contingència, sota els plateners llustrosos, entre xiprers estòlids que agullaven senderes i caminois amples i plens d'una desolació rectilínia i quasi urbana."
Sin esperanza de redención: esa es la actitud que se desprende de las actitudes de los personajes principales. Cuando los principios tienen todavía algún sentido, si no es que son esos mismos principios los que lo otorgan, se juega con la ficción de avance: de anti-sistema a socialismo; de éste, inevitablement, a comunismo; de comunismo, a anarquismo, a nihilismo para acabar en nada de nada. Una vez olvidados, porque nunca pueden considerarse superados, esos principios, ya no cabe hablar de redención; si acaso, pueden buscarse sustitutos a modo de clavos ardiendo -lo que queda de política, el amor, el sexo-, en el bien entendido de que a lo máximo que se puede aspirar es a retrasar, ya que no a evitar, la ineluctable caída.

Caída consciente y con agravantes: la desilusión, fuente y cauce del desencanto, y sin excusa, ya que es esa misma conciencia hipertrofiada por el uso la que impide obviarla: las epifanías sólo pueden ser negativas ya que únicamente quien no sabe puede ser feliz:
"I un dia, un horabaixa d'aquells que havien anat a Palma tot el dia, i finalment, abans de tornar a casa, a la vila. havia anat al cinema, ara no recordava si amb Biel i Bertran, o Gori, o tots junts amb les cosines de Marc, a mitja pel.lícula va veure, si no de sobte, potser sí d'una manera clara, com una gran evidència que s'obria pas inapel.lablement, amb una claredat resplendent, que allò que estava veient desbordava els límits fins aleshores sòlids i indestructibles del ritual, i esdevenia insuportable, ensopit, dolent. I amb l'esbucament dels límits, gairebé al mateix moment i amb el mateix gest, varen comparèixer d'immediat uns altres límits, ara governats per una mena de discerniment, de discrecionalitat, primerament estètics, d'una manera primària, potser: això no m'agrada; o, en canvi, això altre sí que m'agrada, m'excita, ho tornaria a veure, hauria de prendre nota amb cura d'aquesta situació, d'aquestes paraules, d'aquesta escena; i, cum una allau, a continuació, es varen precipitar les idees rebudes, les idees imperants, la immensa lletjor de la vida grisa, el dol de la vida perduda, de la vida possible, el pes de la viscositat i la misèria, i a l'altre extrem, l'aixopluc de la dignitat i de la bellesa del món, de l'emergència de la singularitat del seu destí, dels seus pares, de la seva família, de les coses obliterades, amagades, negades, del país, i de les seves connexions amb la història i amb tot l'univers."
Fracaso inevitable, por la propia ineluctabilidad, pero también porque, una vez instalados en él, nos convertimos en insensibles.

Todo ello, y todo lo que trasciende a esta reseña, que es mucho, narrado con una riqueza apabullante de vocabulario del que la variante balear del catalán es solamente una pequeña parte, y con una complejidad gramatical y, sobre todo, sintáctica -adjetivaciones arriesgadas pero sumamente efectivas: "pits impertinents", "home estret", entre otras-, que recuerda a veces al más intrincado Proust, aunque este símil no trate de buscar comparaciones odiosas. También, unos retratos de personajes concretos y muy acertados:
"Clara Prohens era d'aquestes dones a qui gairebé tot els està permès, i tot allò que fan és clar i esportiu. I així mateix, malgrat tot, o precisament per això, després de gratar la superfície -cosa que s'ha de fer a consciència, perquè en teoria tot està en la més pura epidermis, i la gratada no entra en cap pressupost- tot és extraordinàriament laberíntic des del començament, en si mateix."
En definitiva, Un llac en flames es una de las sorpresas del año, un libro que, si bien requiere unas dosis de atención nada desdeñables, paga generosamente el tiempo invertido en su lectura. Muy, pero que muy recomendable.
Publicar un comentario