Zugzwang

 

Zugzwang. Eduard Márquez. Quaderns Crema, 1995

«[...]
cómo a nuestro parecer
cualquiera tiempo pasado
fue mejor».

Les dues novel·les van publicar-se amb dos anys de diferència i van ser, ambdues, segons l'opinió unànime de la pràctica totalitat de la crítica, dels medis de comunicació, dels lectors i dels llibreters, èxits editorials sense precedents en la literatura catalana no comercial. Cap de les dues era primera obra, havien publicat altres novel·les i fins i tot llibres de poemes amb un ressò relatiu —per a connaisseurs, vaja, els few més o menys happy que solen llegir poesia contemporània—, però van ser rebuts uniforme i indiscutiblement com la gran esperança blanca de la literatura catalana, el punt d’inflexió, els llibres després dels quals ja res tornaria a ser com havia sigut; dos genis que no havien arribat a la trentena havien dinamitat l’oasi de llibres per a tietes —que se segueixen publicant—, de reconstruccions històriques dubtosament fiables —que segueixen tenint un èxit notable— i de novel·les de presentadors de TV3 —que es limiten a combinar els dos temes anteriors duplicant, doncs, les possibilitats d'èxit—.

Formava part de la meva feina llegir els llibres que venien amb el beneplàcit de la crítica, així que m’hi vaig posar tan bon punt van sortir per poder aconsellar millor als lectors que se n’interessaven; no vaig dubtar ni un moment en cap dels dos casos. El primer, era un llibre inarticulat i desmanegat amb ínfules d’originalitat dirigit lectors veterans dels grans èxits d’Edicions 62  pels qui és una revolució literària que els personatges es tuteigin, i neolectores amb esperit de Lara Croft, que és el que més s’acosta, entre allò que coneixen, a una aventura; el segon, el globus inflat que va revolucionar a lectores  cinquentones lúbriques a la recerca d’excitació —per l’autor, no pel text… o potser també— i joves lectors —masculins— de sexualitat vacil·lant —sense que això es correspongui necessàriament a un determinat nivell de competència lectora— . Es tractava de dues descarades i històriques estafes amb embolcall lluent que, a més a més, van assolir l’èxit, quina casualitat, al ser publicats per la mateixa editorial, en procés de franca regressió literària. 

Ara, aquest darrer any, els dos autors —masculí genèric— han publicat nou llibre, han merescut el general homenatge del medis públics, privats i concertats, i he pogut comprovar que ambdós llibres, descarada i injustament  promocionats per la totalitat del gremi, confirmen el que vaig considerar en el cas dels dos anteriors: lluny de tractar-se de noves obres mestres, no eren més que exercicis de marqueting molt ben dissenyats i que, en el fons, del que es tractava era de flatus vocis però, això sí, amb una gesticulació colosal. En vendran una pila. Tindran molts premis (ja en tenen uns quants). Sortiran a TV3 (una altra vegada perquè, naturalment, ja han sortit). Seran el grans èxits del proper Sant Jordi. A Frankfurt es rifaran els drets de publicació. I la literatura? Ni hi és ni se l’espera.

No, qualsevol temps passat no fou millor —encara que el que diu realment el poeta és que això és el que ens sembla; em confesso afectat de manriquisme—, però ahir a la tarda vaig rellegir Zugzwang, el llibre de relats d'Eduard Márquez  que l'any vinent complirà trenta anys, i vaig comprovar com, en una sola pàgina, es pot escriure més literatura que la que són capaços de promocionar l'editorial més cool, el ressenyista més courageous i el lector més openminded.

Lectors, no feu mai cas del que us recomanen; molt menys, encara, del que us recomano jo.