El rosa i el verd

 

El rosa i el verd. Stendhal. Cal Carré Editorial, 2022
Traducció de Valèria Gaillard Francesch

El rosa i el verd (Le rose et le vert, 1837) forma part de la ingent producció d'Henri Beyle publicada pòstumament. Cronològicament, l'obra es va escriure poc després de la publicació d'El roig i el negre (Le Rouge et le Noir, 1830) i pocs anys abans de La cartoixa de Parma (La Chartreuse de Parma, 1839), en la que es pot considerar l'etapa més madura de la seva producció novel·lística.En aquest cas, es tracta d'una novel·la la redacció de la qual va ser abandonada per l'autor, ja que sembla que va ser redactada cinc anys abans de la seva mort, sense que hagi trascendit el motiu; tot i així, no es tracta, ni molt menys, d'una obra menor. És una llàstima que l'editorial, exemplar en el tractament dels textos en totes les seves edicions —l'acurada traducció d'aquest volum n'és un bon exemple— tot i el poc temps que porta activa, no aprofités l'avinentesa per incloure en el volum Mina de Vanghel i altres fragments dispersos que comparteixen protagonista; probablement, haguessin donat una idea més precisa de la intenció de l'autor respecte del llibre projectat i no acabat. 

Mina Wanghen, única filla d'un poderós i influent banquer prussià de Königsberg acabat de morir, pren possessió d'una considerable fortuna. Esperonada per la mala fama dels francesos  entre els prussians —el narrtador, exposant les acusacions dels prussians posa en evidència, sense expressar-les, les carències dels seus compatriotes, mitjançant una ironia molt francesa que implica una superioritat moral evident—, de la seva poca sensibilitat i de la impossibilitat de valorar allò que és sublim, sumada a la incomoditat del setge implacable al que Mina és sotmesa per pretendents del més variat pelatge, far el propòsit d'abandonar la seva Königsberg natal.

Amb la mostra dels costums prussians, tant els referits a les relacions socials i paternofilials, però sobretot els que tenen a veure amb la galanteria i el festeig, Stendhal prepara al lector per induïr-li el mateix shock que patirà Mina quan es traslladi a París; de totes maneres, cal tenir en compte la diferència en la recepció d'aquest contrast entre els lectors de l'época —francesos tots, parisencs la majoria— i el lector actual, completament descontextualitzat social i temporalment: els contemporanis partien amb l'avantatge de conèixer perfectament la societat de la que parla l'autor i, per tant, limitaven el seu desconcert a aquesta Prússia que Stendhal els mostra; per al lector actual, en canvi, mancat de la informació i de les referències imprescindibles, ambdós retrats són igualment paradoxals.

«Veig que el lector s'ha escandalitzat, però he decidit, malgrat el risc, dir la veritat. Sí, hi ha països on tenen la desgràcia de no comportar-se igual que a França. Confessaré que, malauradament per Alemanya, les noies hi gaudeixen d'una gran llibertat. Sí, hi ha països en els quals una mare, totalment segura, val a dir, de la prudència de la seva filla, bromeja amb ella sobre l'home que potser anhela com a espòs. Per això, cosa escandalosa, gairebé tots els casaments s'hi fan per amor».

La referència, amb una ironia balzaquiana, a les diferències relatives al matrimoni entre els prussians i els francesos és una al·lusió que cal llegir amb els ulls de l'època; cas contrari, és possible fins i tot que el lector no capti la ironia, que és precisament el mètode emprat per l'autor per censurar els costums francesos de manera indirecta i subtil. En el mateix sentit —el que ara anomenariem literatura posmoderna, obviant l'antiguitat d'alguns recursos narratius que sobrepassen la simple exposició de la trama i la intermitent aparició dels diàlegs—, cal considerar les exhortacions al lector, l'exposició de motius metaliterària i, en general, el que en cinema serien mirades a la càmera.

«Però, es preguntarà el lector, ¿és un viatge a Alemanya o una simple novel·la breu el que vostè pretén fer-me llegir? Potser ni l'un ni l'altra. Podria ser que es tractés simplement d'un tractat de metafísica transcendental segons els principis de l'il·lustre Schelling que, per por a la ironia francesa, s'exposaran en un diàleg erudit i alhora divertit que tindrà lloc al Chasseur vert entre la protagonista de la novel·la curta, Mina Wanghen, i un d'aquests joves tan rebotits dins del seu redingot, tan bellament ornamentat amb unes tires de vellut negre. Quan sigui massa erudit, el diàleg es produirà entre Mina Wanghen i el seu il·lustre mestre, el professor i conseller especial Eberhart, ara retingut pel seu bé a Schweidnitz, una de les fortaleses prussianes més boniques de Silèsia».

La qüestió és que Mina està convençuda de que el regitzell de pretendents que la ronda ho fan moguts més per la seva fortuna que per qualsevol altre raó. A fi d'escapar d'aquest atzucac, planeja, en un primer moment, fer públic que s'ha arruïnat, però davant de la impossibilitat legal i de l'oposició de la seva mare, pren una decissió alternativa: es traslladarà, d'incògnit, a París.

«—Fa quaranta anys que els francesos pensen i actuen per tots els pobles d'Europa. Només l'odi que generen a tot arreu ja demostra la seva superioritat. Anem a observar, doncs, aquest poble a casa seva».

Mina se n'adona de que ha fugit del foc per caure a les brases quan veu que la vida real a París no té res a veure amb la que Marivaux exposa a les seves comèdies, que ella, des de la distància, adora. Stendhal es més mesurat que Balzac, més subtil a l'hora de jutjar els seus personatges i menys intervencionista en la trama, però no menys inclement. El primer aterratge de Mina a la realitat té lloc en un sopar de gent important, eminentment burgesos i milionaris, al que és convidada juntament amb la seva mare: la seva idea del refinament dels francesos en el tracte personal se'n va en orris al veure la seva injustificable grolleria. L'experiència amb els ciutadans acabalats, doncs, no ha pogut ser més negativa; en contrapartida, Mina té l'esperança de que l'aristocràcia aborígen s'assembli más a la idea que en té formada degut a les seves lectures.

Mitjançant una estratègia dissenyada per una espècie de conseller espiritual —un abat amb una caracterització sublim per part d'Stendhal, un d'aquests personatges secundaris que aconsegueixen manllevar el protagonisme a molts personatges principals degut al seu paper a la trama però, sobretot, a l'ingeni de l'autor—, entra en competició —per elevar la consideració que mereixen els francesos a Mina, però també per treure'n profit per la via matrimonial: al casar-se amb un catòlic, Mina hauria de renunciar al seu protestantisme—, en Léon, duc de Montenotte, un jove de vint-i-dos anys ben peculiar.

«Enmig de tots aquests dubtes, el jove duc, propietari de moment de cinc cavalls magnífics (tres mesos abans havia patit el cop de perdre la cèlebre Alida, una muntura admirable que havia presentat cinc anys a les curses), en el fons no sabia qui era; ningú sabia qui seria en el futur. La seva opinió sobre ell mateix era que no es divertia prou per ser jove. Podia apostar cent contra un que acabaria sent un par de França com cal, bastant seriós, curós, que viuria vuit mesos l'any en les seves fèrtils terres de Cossey, força tristes els dies de pluja, ¡i els dies de sol també! Es deis tot suspirant: "No sé a què dedicar-me. ¿Benaurats els pobres, benaurats els rics que volen aconseguir el títol de baró!"».

Després d'un temps prudencial per presentar el producte, l'abat aconsegueix que ambdós, el francés antifrancesos i l'alemanya antialemanys, coincideixin en un ball, que genera una primera impressió, per ambdues bandes, gens favorable, doncs cadascun veu el l'altre els defectes que més detesta; aquesta desavinença, novel·lísticament tan esperançadora, engega, suposem, el desenvolupament de la novel·la, però que, malauradament, acaba aquí.