1969

 

1969. Eduard Márquez. L'Altra Editorial, 2022

El 17 de gener de 1969, divendres, jo estava a la meva aula de quart de primària del Colegio Salesiano San Antonio de Padua de Mataró; tenia nou anys, portava un uniforme que consistia en una bata amb ratlles blanques i blaves, feia només tres mesos que els meus pares m'havien canviat d'escola, i els primers records que em venen al cap d'aquell desembarcament són l'enormitat inconcebible de l'edifici, que el mestre es deia Don Juan de Dios, seglar com tots els mestres de primària, i que el director, un tal Padre Ignacio Larrañaga, un paio basc que des de la paret del fons del frontó de l'escola era capaç de colpejar la pilota amb la mà i recollir-la a la tornada sense que hagués botat a terra, li va fotre un clatellot, amb aquella mateixa mà, a un company perquè escrivia amb la mà esquerra. Jo no vaig haver de cantar mai, ni en l'etapa anterior a l'escola pública ni a la nova escola, el 'Cara al sol' ni tinc el record de que, en plena dictadura, m'adoctrinessin respecte del règim, encara que sí que vaig haver d'estudiar, a l'assignatura de Formación del Espíritu Nacional, la FEN, las Leyes del Movimiento, el Fuero de los Españoles i altres ficcions semblants ―amb tan poca aplicació com exigència per part del professor, l'entranyable Señor Mont, un dels seglars que donaven classe a batxillerat, que solia concloure els cursos amb aprovat general―, i també, em sembla que només aquell curs ―després va ser tots els divendres, primer obligatòriament, després només qui volia― havia d'assistir, abans de començar les classes, a la missa diària.

Aquest mateix 17 de gener de 1969 és la data en la que va tenir lloc l'assalt, per part dels estudiants, al rectorat de la Universitat de Barcelona, i data i fets són l'inici de 1969, la darrera obra d'Eduard Márquez, el millor novel·lista en català de la seva generació.L'any 2004 vaig ser jurat, juntament amb Anna Costas, Conxa Gubern, Àlvar Masllorens, Marta Ramoneda, Neus Ribatallada i Rosa Viñallonga, del V Premi Llibreter; després de treure'ns de sobre la quincalla que alguns companys llibreters havien proposat i d'haver reduit les set obres notables a dues, els finalistes van resultar ser Mentira, del malaguanyat Enrique de Hériz, que va alçar-se finalment amb el guardó, i El silenci dels arbres, d'Eduard Márquez, una novel·la singular que destacava ―a hores d'ara segueix essent una obra excepcional― de la resta d'obres presentades a la convocatòria, radicalment diferent de la premiada, i que em sembla que no es va endur la recompensa perquè no ens vam atrevir a guardonar una obra tan singular. Vaig tenir la sort de conèixer personalment a ambdós autors i, amb el temps,  d'establir amb ells certa complicitat lectora; sabia que treballaven als cursos d'escriptura de l'Ateneu barcelonès, i sempre em vaig preguntar com serien de diferents les classes de l'Enrique i de l'Eduard si el que intentaven era transmetre la poètica que ells mateixos aplicaven a les seves pròpies obres. Sabia que es coneixien i que s'admiraven, i sé que quan l'Enrique va morir, l'Eduard ho va passar malament. M'ha vingut al cap tot això perquè a la dedicatòria de 1969, aquest darrer ha escrit: «A la memòria de l'Enrique de Hériz»; ja entenc que la relació entre ambdós és una qüestió purament personal, difícilment justificable en termes narratius, però per a mi s'ha, finalment, tancat el cercle, i dos dels autors vius que més he admirat al llarg de la meva vida lectora formen, des d'avui, un sol escriptor, bicèfal, bilingüe, biforme, bidimensional, perquè és en la diferència de les seves poètiques on he descobert allò que els uneix: que més enllà de les propostes narratives, dels temes, dels estils i de la popularitat, fins i tot de les preferències lectores gairebé antagòniques, la finalitat de la novel·la no és representar la realitat sinó cercar la veritat.

1969 és la descripció d'alguns fets, relacionats amb la situació política i social, ocorreguts aquell any a la ciutat de Barcelona. El punt de partida és una publicació opositora al missatge que Franco va dirigir a la nació a finals de 1968; el fet que centra l'acció, fixa la trama i assigna a l'obra el to general, és l'assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona per part dels estudiants el 17 de gener, gairebé un any després dels llunyans fets de maig de 68 a París; amb aquest fet queda establert el veritable protagonista, el conflicte, en una triple vessant: social, política i laboral; el punt d'arribada, el darrer fet del que la novel·la deixa constància, és el discurs de Nadal de 1969 del Caudillo.

Márquez ha fet referència, públicament, al procés de redacció de les diferents versions del que ha acabat essent 1969, als diversos intents, infructuosos, de donar cos a la novel·la; a com l'excés de material preparatori pot fer fracassar el projecte, fer-lo inviable. Amb independència d'aquestes i d'altres qüestions relatives a l'enfocament, a l'hora d'escriure un text com aquest, sembla que un dels problemes més rellevants ha de ser els pesos relatius que han de tenir la ficció i la no ficció ―o, dit d'una altra manera, la literatura y la vida; tornaré a parlar de dilemes més tard―: una novel·la relativa a fets reals no pot prescindir d'aquests, però si no es deixa lloc a la ficció s'acaba escrivint un assaig, no una novel·la, que era la intenció de l'autor.

Márquez ha resolt el trencaclosques... plantejant un trencaclosques: per una part, ha fet desaparèixer al narrador convencional, aconseguint un efecte de neutralitat expositiva que afavoreix la visió imparcial; per l'altra, com a conseqüència lògica, aquesta desaparició porta implícita l'absència d'un punt de vista singular que, entre d'altres coses, hauria fet la novel·la molt més previsible i, diguem-ho així, convencional; documents oficials, manuals de resistència ―de tots els bàndols, que no es redueixen a dos―, resolucions judicials, testimonis presencials ―que parlen sempre en passat; quin és el temps real de les seves declaracions?―..., tots ells amb el mateix pes específic, per més que aquests darrers, que prenen la forma de transcripcions literals de narracions orals, contrasten visiblement amb la redacció envarada i formulària dels documents escrits, siguin resolucions judicials franquistes o manuals de resistència a la tortura dels grups opositors. El procés de lectura, doncs, no consistiria en resoldre el trencaclosques, sinó en desfer-lo un cop dexifrat ―el punt de partida― per fixar l'atenció en cadascun dels seus components; el resultat d'un estrany i desafiant procés de deconstrucció.

Aquest procés de desenvolupament de la trama ―els trets generals i la dirección de la qual no és desconeguda, es por rastrejar als llibres d'història―, implica un altre desafiament que no té cap relació ni amb els fets verídics ni amb la realitat dels intervinents, i que té per protagonista la fidelitat de l'autoria: quins testimonis personals són reals ―millor dit, s'ajusten a la realitat; la presència de personatges l'existència dels quals és indubtable compliquen encara més la discriminació― i quins són inventats ―un altre cop, millor dit, recreats―; però també, pel que fa als documents públics, del règim o de l'oposició ―i aquí, la veracitat demostrable dels fets als que es refereixen també és indubtable―, aquesta distinció és indiscernible. 

1969 es deslliga, doncs, de la norma no escrita de la narrativa segons la qual la ficció queda dipositada en la recreació de certs fets ―en altres paraules, i per simplificar, la trama― inventats, per ubicar-se en els testimonis que la composen; el lector ―una altra cosa és que tingui la pretensió de fer aquesta discriminació: no és obligatori, ni tan sols recomanable, només és una de les possibles lectures, encara que, a nivell d'experiència lectora, la més comuna― s'enfronta a les visions ficcionals d'uns fets ―no cal que apareixin a la novel·la― la realitat dels quals és inqüestionable. Personalment, entenc a la  perfecció per què Márquez no se'n va sortir al voler escriure una novel·la de factura tradicional: és impossible trobar una sola veu que pugui oferir l'ampli ventall de punts de vista imprescindible per abarcar la multiplicitat i variabilitat dels fets que constitueixen el marc de la novel·la, hagués resultat massa literari; i no es tracta de literatura, sinó de vida; com exposava abans, no es tracta de realitat, sinó de veritat.

Ah, i permeteu-me la frivolitat d'exposar una opinió personal sobre la situació social dels darrers anys de la dictadura de Franco ―vist amb el temps, jo era massa jove per ser-ne conscient―: tenint en compte la majoria de manifestacions contràries al règim, un règim clarament decadent que sobrevivia més per la inoperància de l'oposició, democràtica i no, que gràcies als seus propis recursos, molt precaris si s'exceptua la repressió, no és gens estrany que el dictador es morís de vell i que el règim s'acabés quan i com ell mateix va voler.

Bonus track

El 16 de març de 2020, Eduard Márquez va comparèixer al Teatre Romea de Barcelona pere explicar el procés de no-escriptura de la novel·la que portava vint-i-cinc anys planejant i cinc preparant. El resultat fou la conferència Potser, o sobre el bloqueig d'una novel·la; en aquest enllaç, teniu la gravació de l'esdeveniment: https://youtu.be/bURox5PKgNs