Quanta terra necessita una persona

 

Quanta terra necessita una persona i altres contes. Lev Tolstoi. Comanegra, 2022
Traducció de Marta Nin

Selecció de contes escrits al llarg de la vida de l'escriptor ―el conte més antic és Albert, de 1858, quan Tolstoi arribava a la trentena, i el més recent, Després del ball, de 1903, als setanta-cinc, set anys abans de la seva mort―, amb la que es pot seguir l'evolució estilística ―i, sobretot, temàtica i moral, aquesra darrera força important en aquest cas― de Tolstoi. Els relats més antics deixen en evidència que les eines d'expressió a disposició de l'autor no són suficients per significar la riquesa del seu enginy, una circumstància que es corregeix a mesura que passa el temps i Tolstoi assoleix la maduresa com a escriptor.

Des d'aquesta perspectiva, Quanta terra necessita un home (1885), el relat que dona títol al volum i un dels més reconeguts de Tolstoi, sembla un conte sobrevalorat, una faula amb rerafons folclòric i amb intencions excessivament moralitzants. Tanmateix, La història d'un cavall (1886) seria un conte anacrònic amb greus deficiències estilístiques i, el mateix que Dues versions..., pateix de la mateixa limitació.

Excel·lents són, en canvi, Tres morts (1859) y, sobretot, Després del ball (1903),  dos contes moderns que ultrapassen la tradició i les convencions estilístiques d'una literatura, pel que fa a la narrativa curta en temps de Tolstoi ―si exceptuem a Txékhov, un narrador modern en tots els aspectes―, massa etnocèntrica i aïllada de la literatura europea occidental.

Nota: el conte que dona nom al recull ha estat traduit fins ara i en gairebé totes les llengües amb l'equivalent a Quanta terra necessita un home; la traductora del volum justifica l'ús del terme persona per qüestions semàntiques, com si traduir fos únicament un afer semàntic. Amb independència del que pugui haver-hi d'inclusivitat lingüística en aquesta decissió, una influència que ella mateixa descarta, potser hagués sigut més convenient atenir-se al context històric i social ―qui podia ser propietari de terra a la Rússia de finals del XIX―, de coherència narrativa ―qui és el protagonista del relat―, a més del purament semàntic ―la primera acepció del mot home del diccionari de l'IEC―, i mantenir el que la tradició ha amparat.