La mort de Balzac

 

La mort de Balzac. Octave Mirbeau. SD Edicions, 2012
Traducció d'Anna Casassas

Gustave Mirbeau, periodista, crític d'art i novel·lista, fou una rara avis en el panorama de la literatura francesa de finals del segle XIX i principis del XX; en el moment més fructífer pel que fa als corrents literaris avantguardistes, va trencar l'enclaustrament sectari i, dinamitant la correcció política i l'academicisme, engegà una carrera literària que va basar-se en un dinamisme estètic poc habitual i un compromís polític allunyat del poder i del sistema. Conegut, sobretot, per les tres novel·les més arriscades de la seva producció, Le Jardin des supplices (1899), Le Journal d'une femme de chambre (1900) i Les 21 jours d'un neurasthénique (1901), textos transgressors ètica i estèticament, fou també l'autor de La 628-E8 (1907), un artefacte literari de difícil classificació, del qual formà part, en la primera edició, aquesta La mort de Balzac (La Mort de Balzac, 1907), que el propi autor va arrencar dels volums ja publicats degut a la demanda de la vídua de Balzac i va publicar com a llibre independent el 1918. Mirbeau, coneixedor i admirador de Balzac, planteja el text sota la tesi de que la vida de Balzac és un reflex directe de la seva obra.

Se sap molt poc de les facetes més privades de la vida de Balzac que ell va voler encobrir, a diferència de la seva vida social y amorosa, que es va cuidar d'exposar detallada i hiperbòlocament; cap dels seus amics podien fer-ho per la reserva amb que Balzac tractava la seva vida privada; sí que haguessin pogut, en canvi, Madame Hanska o Charles de Spoelberch de Lovenjoul, que hi van tenir molt més accés, però cap dels dos va voler fer-ho per un equivocat excés de zel en mostrar les debilitats del  geni. Aquest fet, la manca de notícies, va provocar que tant els seus enemics com certs personatges inicialment indiferents, però influits pels primers, féssin córrer boles, notícies falses i rumors perniciosos sense cap mena de fre.

Mirbeau se centra en dos episodis: el matrimoni amb Éveline Constance Victoire, comptessa consort de Hanska, afincada a Ucraïna, i en els darrers dies de la vida de l'escriptor.

Respecte del matrimoni de l'escriptor, Mirbeau accentua el caràcter literari de la relació que li va atorgar el propi Balzac, potser per amagar el caràcter eminentment utilitari de la unió i per no desvelar les diferències intel·lectuals i d'aspiracions sentimentals que els separaven. Un matrimoni que va acabar com el rosari de l'aurora quan una va veure que el geni literari tenia totes les mancances que li havia amagat, i l'altre que la seva dona era molt menys rica del que se suposava. L'amor romàntic no va ser capaç de sobreviure ni a les mentides mútues amb que s'havien enganyat ni a la convivència.

Pel que fa a l'episodi de la mort de l'autor, Mirbeau exposa que es limita a transcriure el relat que li va fer Jean Giroux, l'amant de Balzac, qüestionant la versió que Victor Hugo va exposar a Choses vues (1887-1900, pòstum). En tot cas, sembla que Balzac va passar els seus darrers dies sol, amb molt poques visites de l'estament literari, exceptuant l'esmentat Hugo, i amb l'absència de la seva esposa, reclosa amb el seu amant en una altra part de la casa sense voler saber res del seu marit. I cita, sembla que per primera vegada, l'anècdota de que quan el seu metge el va abandonar tota esperança, Balzac va exclamar: «Ah! oui!… Je sais… Il me faudrait Bianchon… Il me faudrait Bianchon…”»; el doctor Horace Bianchon és un personatge capital de La Comédie humaine que apareix en una trentena d'obres del cicle.

972