La morta enamorada

 

La morta enamorada. Théophile Gautier. Quid Pro Quo Edicions, 2021
Traducció de Marta Marfany Simó. Fotografies d'Aina Perelló

La literatura vampírica, derivada de la tradició i del folclore de l'Europa oriental, va brotar en ple segle XVIII, a l'albada de l'època romàntica, i es reafirmà en el XIX, sota la denominació genérica de  conte gòtic. Amb  tota probalitat, la contribució més rellevant al nou gènere fou la que es va produir a la reunió d'escriptors de la Vila Diodati ― Percy B. Shelley, Mary Godwin, Claire Clairmont y John William Polidori―, quan Lord Byron els desafià a escriure un conte de fantasmes, i Polidori, recollint un relat inacabat del propi Byron, escrigué El vampir (1819). La novetat va travessar ràpidament les fronteres i la literatura vampírica es va escampar per tot el panorama europeu: Gógol a l'Europa Oriental, E. T. A. Hoffmann a Alemanya, E. A. Poe a Amèrica, Joseph Sheridan Le Fanu i el definitiu èxit de Bram Stoker a Irlanda; a França, després de Charles Nodier, que es podria considerar el precursor, van venir Alexandre Dumas, Guy de Maupassant i, una mica abans,  Théophile Gautier, l'autor de La morta enamorada (La morte amoureuse, publicada en el recull Une Larme du diable, 1839). Quid Pro Quo, una curosa i lúcida editorial mallorquina amb un catàleg molt escollit, la posa a l'abast del lector en llengua catalana amb una traducció impecable.

Escrita seguint la tradició narrativa d'una exposició directa del protagonista a un interlocutor que no intervé, mossèn Romuald desgrana la insòlita història d'amor que va viure quan era jove amb la misteriosa Clarimonde, una dona d'una bellesa excepcional però de naturalesa enigmàtica; una història viscuda en el llindar entre el somni i la vigília, de la imaginació i la realitat, de la bogeria i la lucidesa; una revelació que va tenir lloc mentre se celebrava la cerimònia de la seva ordenació: el que hauria d'haver estat el primer dia d'una existència lluminosa i joiosa es va convertir en l'anunci d'una tortura insuportable que va canviat la lluminositat en foscor i l'alegria en desconsol.

«Els detalls de la cerimònia ja els coneixeu: la benedicció, la comunió sota les dues espècies, els palmells de les mans ungits amb l'oli dels catecúmens i, finalment, la celebració del sant sacrifici amb l'ajut del bisbe. No m'hi entretindré. Oh, si en té de raó, Job!, i que imprudent que és qui no fa un pacte amb els seus ulls! Tenia el cap abaixat, però per casualitat el vaig aixecar i llavors vaig veure, davant meu a tocar, encara que ella era molt lluny, a l'altra banda de la balustrada, una noia d'una bellesa única vestida amb magnificència reial. Era com si m'hagués caigut la bena dels ulls. La sensació va ser com si un cec de cop i volta recuperés la vista. El bisbe, feia un segon tan radiant, de sobte es va apagar, els ciris van empal·lidir als canelobres d'or com les estrelles de bon matí i tota l'església es va sumir en una foscor absoluta. L'encisadora criatura destacava sobre aquell fons d'ombra com una revelació angèlica: era com si fes llum per ella mateixa i donés vida en lloc de rebre-la».

La revelació divina que hauria d'haver acompanyat la seva consagració és sustituîda per una altra, de signe incert, però tan enlluornadora com la primera. El lliurament incondicional a Déu es veu reprimit per la demanda ―per l'exigència, tenint en compte la peremptòria exclusivitat exigida per Clarimonde― d'un amor mundà que conté les traces del més terrible dels pecats.

Gautier vesteix els ambients amb totes les característiques de la novel·la gòtica: nocturnitat, truculència, horror, amor i mort; és cert que les característiques vampíriques de Clairmonde no es corresponen amb totes les que s'han universalitzat en el gènere amb posterioritat, particularment després del Drácula de Bram Stoker, però, pel que fa a la caracterització de la protagonista, no hi falten algunes de les principals particularitats que han esdevingut clàssiques.

L'encontre provoca uns efectes nefastos en Romuald, i ni tan sols la distància entre el palau de Clarimonde i la recòndita parròquia a la que és destinat alleugeren el seu patiment. Per fi, la mort sobtada de Clarimonde sembla posar remei a les seves angoixes, però és precisament aquest fet el que desencadena la veritable tragèdia de Romuald: la naturaleza d'aquell amor platònic i la desaparició de Clarimonde el submergeixen en un permanent i ineluctable torment que ni la soletat ni les oracions poden guarir, i que afecta severament al seu equilibri mental quan comença a rebre, no sap si en somnis o en realitat, les seves visites en forma de dona transfigurada en efígie de dona real. 

 «"M'he fet esperar molt, estimat Romuald, et devies pensar que t'havia oblidat. Vinc de molt lluny, d'un lloc d'on encara ningú n'ha tornat mai. No hi ha ni lluna ni sol, al lloc d'on vinc. Només hi ha espai i ombra, no hi ha camins ni senders, ni terra per trepitjar, ni aire per volar. Tot i així, soc aquí, perquè l'amor és més fort que la mort i acabarà vencent. Ah, quants rostres tètrics i quantes coses terribles que he vist en aquest viatge! Quants patiments que ha sofert la meva ànima, que amb la força de la voluntat ha tornat en aquest món per trobar el seu cos i tornar-hi a entrar! Quants esforços que he hagut de fer per alçar la làpida que m'havien posat a sobre! Mira: tinc els palmells de les mans fets malbé. Besa'm les mans i guareix-me-les, amor meu!". I em va posar un rere l'altre els palmells freds de les mans a la boca: els vaig besar moltes vegades, mentre ella em mirava amb un somriure inefable de complaença».

La continuació de l'idili nocturn, del que no pot fugir, li revelarà la veritable naturalesa de Clairmonde.

970