Llengua materna

Llengua materna. Suzette Haden Elgin. Editorial Chronos, 2020
Traducció d'Eduard Castanyo. Pròleg de Bel Olid. Postfaci de Susan Squier i Julie Vedder

Llengua materna (Native Tongue, 1984; un títol que, afortunadament, s'aprofita de l'expressió "llengua materna" —en lloc de la traducció més literal, "llengua nativa"— que, en el context de l'obra, és molt més explícit i adequat al contingut i, jo diria, força més d'acord amb la intenció de l'autora) es el títol que obre la Sèrie Native Tongue, sèrie que completen The Judas Rose (1987), i Earthsong (1993).

És molt revelador, abans de llegir el llibre, donar un cop d'ull al curriculum de l'autora —nascuda com Patricia Anne Wilkins—, per adonar-se que es tracta d'una especialista en lingüística experimental, en construcció i evolució de les llengües, a part de escriptora, i fundadora de la Science Fiction Poetry Association. De fet, entre les seves contribucions a la literatura de ciència-ficció, figura la creació d'una llengua artificial, el Láadan, a partir de la Sèrie Native Tongue, normativitzat amb un diccionari i una gramàtica, A First Dictionary and Grammar of Láadan. Madison: Society for the Furtherance and Study of Fantasy and Science Fiction, 1988.

Llengua materna, en realitat un complex artefacte linguístico-ideològic, es un text que adopta la forma d'un joc de matrioskes en el que els personatges, esbossats literàriament però força coherents com a intèrprets i protagonistes d'un canvi radical en la concepció del llenguatge, funcionen com a estereotips a fi de fer explícites i viables les intencions de l'autora i justifiquen una de les tesis principals de la novel·la: la llengua com a creació de la realitat. De fet, la mateixa forma del text, que representa la publicació per part d'una sèrie d'institucions relacionades amb la història de la Terra i d'investigació lingüística comandades per una "editora en cap" anomenada, precisament, Patricia Anne Wilkins, del manuscrit anònim d'una novel·la trobat anys després de la seva redacció, ja dona una idea de l'engranatge que fa moure la trama i dels papers intercanviables entre ficció i realitat que planteja l'autora.

«La primera hipòtesi és que la llengua és la nostra millor font i la més important per provocar el canvi social; la segona és que la ciència-ficció és la nostra millor font i la més poderosa per assajar els canvis socials abans de fer-los, per esbrinar quines en podrien ser les conseqüències».

Literàriament —i, potser, filosòficament—, Llengua materna reprodueix l'existència d'una societat distòpica en la que el classisme i el masclisme —un altre classisme en si mateix— governen la societat humana en un futur no massa llunyà, el primer quart del segle XXIII. A la cúpula, compartida, de la societat, hi figuren els lingüistes, organitzats en dinesties familiars, però qüestionats i menystinguts per les autoritats polítiques —organitzades en una autocràcia d'inspiració bíblica, basada més en l'Antic Testament que en el Nou— com a una circumstància purament instrumental, mirant d'obviar la seva importància com a intèrprets a l'hora de comunicar-se amb éssers alienígenes. Al si de cada dinastía, comandada per un cap que sempre és un home i organitzada amb una estructura que recorda la d'un harem, existeix un grup de dones lingüistes encarregades d'estudiar les llengües extraterrestres però també d'engendrar els infants que, posats en contacte immediat al naixement amb els éssers estrangers, adquiriran la seva llengua com a "llengua materna" —uns infants que han de ser, forçosament, fills d'una de les tretze famílies lingüistes, ja que, en cas contrari, l'experiment no funciona i acaba o amb la mort dels nadons o amb la dels alienígenes—, possibilitant així la comunicació entre ambdues espècies; cada dinastia comprèn també una "Casa Erma" on estan acollides un grup de dones que ja no poden engendrar i que es dediquen a feines secundàries que no destorbin als homes encarregats de la gestió més política. En el si d'aquest grup, ignorat pels homes dirigents que obvien que els coneixements i habilitats de les "ermes" les capacita per generar noves llengües, es on s'engendra la revolució: aquesta habilitat, descoberta en una intèrpret molt jove, les esperona per crear una nova llengua a l'abast exclusiu de les dones que, convenientment comunicada a través de la xarxa de Cases Ermes existents, significaria la clau de volta en la construcció del seu alliberament individual i social.

Si cal assenyalar un moment d'explosió de la literatura de ciència-ficció d'inspiració feminista és probable que la década de 1980 s'endués la palma amb autores com Elgin, Atwood, Butler, Russ o Piercy, algunes d'elles, afortunadament, posades a l'abast del lector peninsular per projectes editorials tan engrescadors com el d'Editorial Chronos. Per cert, i parlant de Margaret Atwood, Llengua materna va ser publicada un any abans que El conte de la serventa; sense desmerèixer la qualitat d'aquesta darrera —però deixant a part la histèria col·lectiva que va provocar la realització d'una sèrie televisiva de gran impacte mediàtic i la sobrera seqüela publicada l'any passat, Los testamentos—, potser narrativament no s'hi poden trobar massa diferències, però literàriament, Llengua materna  es col·loca, per mèrits propis, uns quants esglaons per sobre d'Atwood.