 |
| Toni Sala. http://www.laltraeditorial.cat/autor/toni-sala/ |
Amb motiu de la publicació d’Els nois, ens hem trobat amb Toni Sala per parlar del que més ens agrada: de llibres i de
literatura.
Als escriptors, us interessa parlar de
literatura?
I tant. Escriure literatura ja és parlar de literatura, igual que pintar, sempre és pintar sobre pintura. El que no s'ha de confondre és literatura i llibres. A banda d'això,
toquis el tema que toquis, tu estàs posat en un determinat moment
de la història. Per això l'argument de Els nois és molt concret, tant espacialment com temporalment; segona
quinzena del dos mil tretze, Vidreres. Potser hauria de
dir, més que una gàbia, una nansa d'aquestes dels
pescadors, una tècnica tan antiga com la mateixa literatura, que ja es perd, per
cert. El pescador enfonsa a mar la nansa i al cap d'un temps torna a buscar-la
a veure què
hi ha entrat. I no sap què hi
trobarà, quan l'aixeca. Escriure va per aquí, en
el meu cas. Fas una nansa. I mai sabràs què has pescat, i no importa gaire, perquè el
que construeixes és l'instrument, no pas la presa. Una vegada la tens, et mires la béstia. Potser has pescat una llagosta, potser morralla, en el
millor dels casos una espècie desconeguda. No ho sabràs mai. Et moriràs sense saber-ho. Hi haurà altra gent mirant la béstia, a més de tu mateix, però a uns els semblarà una cosa, als altres una altra, i potser un dia algú et pescarà a dintre la seva, de nansa.
Brecht deia que on no hi ha
secret no hi ha veritat…
És això, ni més ni menys. Rodoreda també va
insistir força en la qüestió del
secret. En qualsevol art, hi ha una voluntat intrínseca
de secret, de misteri, d'amagar-se ell mateix. No estic parlant de simbolisme,
ni de postsimbolisme, parlo d'una característica
indestriable de la literatura de tots els temps, i de qualsevol art. Mira com
l'art amaga el seu art, diu Ovidi. I és
una constant que veus en els mestres, procurar la dissimulació, el nicodemisme, no hi ha res pitjor que una obra d'art massa
conscient de si mateixa, perfecta, tancada... Du a l'academicisme. No, l'obra
ha de respirar, mira els grans pintors, com alliberen el pinzell, com defugen
l'acabat i deixen la feina a l'espectador... No, la creació ha d'estar viva...
I no correm el perill,
amagant-la, de fer-la desaparèixer?
No ho sé, no
ho crec. De vegades penso si el maltracte que rep la literatura... Tenim un país antiliberal, les institucions posen el nas pertot arreu i
tendeixen a la invasió i la destrucció. Ara en català recollim els fruits de força anys de desmantellar l'ensenyament literari i de promoure una
literatura servil, però em sembla que la mateixa
literatura, la mateixa cultura, és com un gos apallissat que es va
amagant aquí
i allà, però que
també
s'espavila. L'apallissament és inevitable, perquè la literatura ha de ser lliure i
la llibertat no te la regalen, i si te la regalen ja no és llibertat. De llibertat no n'hi ha mai prou, s'anul·la a si mateixa, és insatisfactòria per naturalesa. Riba ho va veure a l'exili, la llibertat, va
escriure, “conquerida en l'apassionada recerca”, “on sigui del món que és
salvada, se salva.”
Són uns versos molt esperançadors, la llibertat, aquest gos apallissat de la literatura,
s'amaga aquí
i allà, es refugia i se n'acaba
sortint. Agafem aquella frase de Jesús, la veritat us farà lliures, i girem-la: la llibertat us farà autèntics, us farà veritables.
No sembla que estiguem en
una època especialmente propícia per a la cultura.
La cultura és l'última reserva de la llibertat, és la
possessió
més íntima
que tenim, la més inextirpable. Per la mateixa necessitat de ser lliure, qualsevol
artista és d'una manera o altra un exiliat, encara que sigui un bestseller,
i és infantil, ara que amb Facebook ho veus tot, aquests escriptors
que van presumint d'edicions com qui presumeix d'una peça venint de caçar. Igual que les editorials:
quan presumeixen de les edicions d'un llibre, penses, no teniu res més de què presumir o què? No senyor, la peça no és el
lector, la peça és el secret! M'agrada la imatge de Schliemann gratant per trobar
les restes perdudes de Troia amb La Ilíada a la mà. L'art s'esmuny, per aquesta
capacitat, aquesta necessitat que té d'amagar-se.
Per això aquesta
recurrència a la mort, en els teus llibres?
Podria ser. No és
buscada, ja t'ho dic, què hi farem, si a dintre la nansa
m'hi trobo cadàvers. Em va preocupar en un cert moment mentre escrivia Els
nois, vaig pensar: hòstia, sempre vas a petar a la
mort. Però, parlant del misteri i el camuflatge, la mort és l'amagatall absolut, no? Si no hi ha veritat sense secret o
sense misteri, i la mort és el gran misteri, tampoc deu
haver-hi veritat sense mort.
Per això se
t'ha dit obscur.
Ah, sí. És una bestiesa. Tot el contrari. Miro de fer llum.
Però quan dius
secret, misteri...
Quan dic misteri dic ambigüitat. És aquest secret, el que permet a l'art deslligar-se del seu moment
i transcendir. Només perviu l'ambigüitat, “siats
de natura d'anguila”, que deia aquell. Fixa't com són
d'inaferrables els grans escriptors. Només
els dolents es deixen atrapar. Carner, Pla, la mateixa Rodoreda, no es pot dir
que siguin fàcilment manipulables, sempre s'escapen quan algú que hi té interès
mira de fer-se'ls seus. En canvi un Espriu... Ja ho hem vist.
Després d'uns anys de silenci novel·lístic, Toni Sala torna a la forma literària per excel·lència, aquella en què el
seu rendiment com a escriptor es desenvolupa amb més contundència. Els nois és l’obra de maduresa d'un autor que ha
integrat la tradició literària amb un notable talent i que ha
aconseguit dotar-se d'un estil i una veu propis i reconeixibles. Maduresa que es manifesta en
aquesta obra molt per damunt de la resta de bibliografia d'en Sala, en una
triple vessant: en l’ampli
domini del llenguatge culte, aquell que es basa en la precisió en
emprar les paraules adequades sense necessitat de complements afegits: si el
llenguatge fos una fletxa i l'expressió
un blanc, els tirs
de Sala farien tots diana. També, en el fet de "deixar de fer
literatura"; aquesta emergeix inconscientment fruit del talent però també de
la intenció, per sobre d'allò que
s'escriu. I finalment, aconseguint que el llibre interpel·li el lector, més la seva intel·ligència que els sentiments, i no li
resolgui cap dilema ni li faciliti cap resposta sinó
que, al contrari, el
qüestioni com a individu pensant i li
plantegi noves i desafiants preguntes.
La marginació és bona, doncs, perquè t'amaga?
No, és
clar que no és bona. El que en bona part és és inevitable. Com més uniformes siguem més fàcil serà controlar-nos, i el sistema ens
vol així, contents i, sobretot, quiets. Per això és
tan pervers, en cultura, considerar la quantitat com un criteri de valor. Només s'iguala a la baixa.
Vols dir que no tens una visió molt pessimista?
Al contrari. Qualsevol llibre, pel sol fet
d'haver estat escrit, és un llibre optimista. I els més optimistes justament són
els que semblen més negres. Si penses que aquest món és de puta mare, no té gaire mèrit escriure un llibre i celebrar-ho. El que té mèrit és considerar que tot és una merda, però una merda de veritat, eh, i així i
tot escriure un llibre.
I on et sembla que ha de refugiar-se,
aquest gos apallissat?
Els nois
inaugura una editorial nova, L'altra. En això,
com en tantes coses, Casasses ha estat un precursor. Les grans editorials han
acabat expulsant la literatura seriosa.
Només
les editorials? A vegades sembla que els diferents agents, tots, s’hagin posat d’acord en enterrar-la.
No, no, és
clar, és general. Els premis literaris, quina vergonya... La inexistència d'una crítica catalana fora de la que els
mateixos escriptors, pel fet d'escriure, produeixen. Però és natural, és el país
que tenim, un país de funcionaris. I com et dic, la literatura s'escapa, i trobarà refugi en aquestes editorials independents que van del bracet amb
una xarxa de llibreries també independents, amb llibreters que
més que venedors són prescriptors, i aquesta
renovació
anirà lligada a una renovació també
dels autors, tan traduïts
com locals. Això
ja està passant, aquesta generació jove del sud, Joan Todó, Yannick Garcia, són molt bons...
Al teu llibre anterior, Provisionalitat, el
personatge més llegit era un pederasta, i ara, a Els nois, el personatge més fosc és un artista.
Això està ben vist. Sí. En el cas de Els nois em
va preocupar. Vull dir la conducta deplorable de l'artista. El paper de
l'artista a l'últim capítol és
determinant; finalment és el culpable de tot el llibre,
el que el provoca. Hi ha una frase de Si això és un home que diu que no s'ha de
mirar de comprendre què va passar als camps, perquè comprendre ja és d'alguna manera justificar. Per
això Levi després ha de distingir entre
comprendre i conèixer, i dir que conèixer és
necessari. No em sembla que la literatura es conformi amb conèixer, em sembla que la temptació de
comprendre, en el sentit de capturar – tornem
a la nansa –
és massa gran per esquivar-la. Per això, quan vaig acabar el llibre, em va preocupar el paper d'en Nil
com a artista. Després vaig veure que no deixa de ser
un artista fracassat.
Has detectat més coses a Els nois, després d'escriure'l?
Els nois és
un llibre sobre la identitat. Parla de la manera com la mort ens delimita. La
mort ve a ser com un radar, envia ones de ràdio
a la part més íntima de nosaltres mateixos. Una cosa que m'ha sorprès a posteriori és la presència al llibre dels elements clàssics,
la terra, naturalment, però també l'aigua,
el foc i fins i tot l'aire. La idea aquesta de l'estany de Sils, que l'aigua
torna a sortir per recuperar el que és seu, després he vist que ja apareixia a la cosmologia babilònica... Fixa't que són quatre personatges, i no et diré que cadascun s'identifiqui amb un element, però sí
que la presència
de l'element primigeni hi és, forma part d'un paisatge
identitari essencial. Això és a l'origen de la nostra
cultura, també, o sigui a l'origen de la nostra personalitat, penso en el món presocràtic, en allò que els grecs en deien l'arkhé
i que lliguen a algun dels quatre elements, però que
Anaximandre ja veu que n'hi pot haver un altre, un cinquè, l'apeiron, l'il·limitat,
que seria una cosa així com el caos. El caos com a arkhé!
I ja som altre cop al
secret i al misteri.
Exacte! Potser per això el llibre acaba com acaba, amb un incendi, l'ekpirosis dels
estoics, l'incendi còsmic, una conflagració regeneradora. I un altre aspecte que he vist després, que també té a
veure amb la identitat, és la relació amb els pares. Cada capítol presenta una història de pare-fill, suposo que no deu ser casual. Però tot això que explico són consideracions meves a posteriori, vull dir que són tan vàlides com les que qualsevol
lector en pugui treure, entre l'escriptor i el lector tampoc hi ha tanta diferència, qualsevol lector és un escriptor, i viceversa.
Aquesta entrevista ha estat publicada al Diari d'Abril de la Llibreria La Central.
